Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Passem a l’atac

A pocs dies de la Diada, el mail obert de represa del curs no podia sinó fer una crida a omplir, aquest any, la Diagonal. A recuperar, d’una vegada, la iniciativa. I a no deixar d’estar mobilitzats, acte seguit, per al que convingui. Per demostrar que ja som república.

Passem a l’atac

Sóc aquí per acusar, no per defensar-me. Són les paraules que Karl Liebknecht, militant comunista alemany i intel·lectual antimilitarista, va pronunciar davant el tribunal que el jutjava a Berlín el 1916 per haver encapçalat una manifestació contra la guerra. Són les paraules que el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, citava en una carta des de la presó publicada a principis d’agost i que cal llegir. Són, també, les paraules que van inspirar la intervenció del president Torra el dia 17 en la concentració d’homenatge al conseller Joaquim Forn davant la presó de Lledoners.

De fet aquell dia el president va dir: “no ens hem de defensar de res, hem d’atacar aquest Estat injust”. I això va escandalitzar els fariseus habituals, que  els dies següents van insisitir a donar un sentit diguem que literalíssim a aquell verb “atacar”, un sentit que ni els referents immediats ni el context de cap manera no emparaven. Però això què hi fa: els fariseus habituals estan sempre disposats a sobreinterpretar les paraules dels altres i a portar l’aigua als seus molins, i ho fan una vegada i una altra, tergiversant-les si els cal, deformant-les sense escrúpols, retraient-les deformades per fer impossible la discussió.

Ara bé, fossin intencionades o degudes només a un lapsus, i a desgrat que siguin tan fàcils de manipular, jo trobo que les paraules del president responen d’alguna manera avui a l’estat d’ànim de la ciutadania republicana. Perquè, més de tres-cents dies després de l’empresonament dels Jordis, amb les victòries èpiques de l’1 d’octubre i el 21 de desembre ben vives a la memòria, ja fa massa dies, setmanes, mesos que esperem i esperem. Que ens cansem d’esperar.

Hem esperat, primer, i calia esperar-ho, que les justícies europees resolguessin les llarenades que els havien caigut a sobre, i això tot just es va esdevenir abans de vacances. Després, hem esperat que es vagin reconstituint els lideratges escapçats per la repressió, i massa que ha costat, que costa. I, en paral·lel, esperem encara ara que els partits que ens representen siguin capaços d’acordar una estratègia a curt termini que ens deixi de desconcertar. Ho hem esperat i ho esperem, amb actitud estoica, podria semblar que passivament si no fos que no hem deixat de reivindicar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. Fins que finalment hem vist com els fariseus habituals i els seus escamots de desordre públic han mirat de tergiversar —amb tan males arts que el tret els ha anat al peu i s’han posat en evidència davant els seus i tot— la reivindicació amb què hem tenyit de groc el país.

Tanta espera, tanta persecució i tant d’abús segur que ens han posat a prova la paciència, però potser sense arribar a afectar la nostra capacitat de resistir. Que sembla mantenir-se intacta, malgrat les provocacions, les difamacions, la impunitat, les mentides. Com si ens preservéssim per continuar acumulant forces per quan arribi el nou embat. Són molts, sobretot entre els nostres polítics, els qui s’han passat tot el parèntesi estiuenc vaticinant que aquesta tardor serà calenta. I doncs, hem de continuar esperant, passivament, que ho sigui? O hem de gosar tornar-ne a ser els protagonistes, fins i tot encara més que ara fa un any? Fins on en podrem ser? I com? Arribats al punt on som aquesta mena de preguntes només les respondran els fets.

És hora que recuperem la iniciativa i passem a l’atac. Pacíficament com sempre, sempre des del nostre sentit de la civilitat i el respecte, amb la imaginació sempre desperta i l’esperit festiu. Perquè no som aquí per defensar-nos, sinó per conquerir la llibertat. Aquest Onze de Setembre, per començar. Preparem-nos per sortir al carrer i tornar a engrescar tothom a afegir-s’hi i, malgrat tota la ràbia acumulada, recuperar aquell somriure d’esperança. Sense por. Amb  tenacitat i perseverança. Amb tossuderia. Si molt convé quedant-nos aquesta vegada al carrer fins que tothom, companys i adversaris, al país i més enllà, el món sencer, entengui que la república som nosaltres. I que nosaltres no hi deixarem de ser. Aquesta serà finalment la nostra victòria.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada | s'ha etiquetat en , , , , , , , , , per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent