Passem a l’atac

A pocs dies de la Diada, el mail obert de represa del curs no podia sinó fer una crida a omplir, aquest any, la Diagonal. A recuperar, d’una vegada, la iniciativa. I a no deixar d’estar mobilitzats, acte seguit, per al que convingui. Per demostrar que ja som república.

Passem a l’atac

Sóc aquí per acusar, no per defensar-me. Són les paraules que Karl Liebknecht, militant comunista alemany i intel·lectual antimilitarista, va pronunciar davant el tribunal que el jutjava a Berlín el 1916 per haver encapçalat una manifestació contra la guerra. Són les paraules que el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, citava en una carta des de la presó publicada a principis d’agost i que cal llegir. Són, també, les paraules que van inspirar la intervenció del president Torra el dia 17 en la concentració d’homenatge al conseller Joaquim Forn davant la presó de Lledoners.

De fet aquell dia el president va dir: “no ens hem de defensar de res, hem d’atacar aquest Estat injust”. I això va escandalitzar els fariseus habituals, que  els dies següents van insisitir a donar un sentit diguem que literalíssim a aquell verb “atacar”, un sentit que ni els referents immediats ni el context de cap manera no emparaven. Però això què hi fa: els fariseus habituals estan sempre disposats a sobreinterpretar les paraules dels altres i a portar l’aigua als seus molins, i ho fan una vegada i una altra, tergiversant-les si els cal, deformant-les sense escrúpols, retraient-les deformades per fer impossible la discussió.

Ara bé, fossin intencionades o degudes només a un lapsus, i a desgrat que siguin tan fàcils de manipular, jo trobo que les paraules del president responen d’alguna manera avui a l’estat d’ànim de la ciutadania republicana. Perquè, més de tres-cents dies després de l’empresonament dels Jordis, amb les victòries èpiques de l’1 d’octubre i el 21 de desembre ben vives a la memòria, ja fa massa dies, setmanes, mesos que esperem i esperem. Que ens cansem d’esperar.

Hem esperat, primer, i calia esperar-ho, que les justícies europees resolguessin les llarenades que els havien caigut a sobre, i això tot just es va esdevenir abans de vacances. Després, hem esperat que es vagin reconstituint els lideratges escapçats per la repressió, i massa que ha costat, que costa. I, en paral·lel, esperem encara ara que els partits que ens representen siguin capaços d’acordar una estratègia a curt termini que ens deixi de desconcertar. Ho hem esperat i ho esperem, amb actitud estoica, podria semblar que passivament si no fos que no hem deixat de reivindicar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. Fins que finalment hem vist com els fariseus habituals i els seus escamots de desordre públic han mirat de tergiversar —amb tan males arts que el tret els ha anat al peu i s’han posat en evidència davant els seus i tot— la reivindicació amb què hem tenyit de groc el país.

Tanta espera, tanta persecució i tant d’abús segur que ens han posat a prova la paciència, però potser sense arribar a afectar la nostra capacitat de resistir. Que sembla mantenir-se intacta, malgrat les provocacions, les difamacions, la impunitat, les mentides. Com si ens preservéssim per continuar acumulant forces per quan arribi el nou embat. Són molts, sobretot entre els nostres polítics, els qui s’han passat tot el parèntesi estiuenc vaticinant que aquesta tardor serà calenta. I doncs, hem de continuar esperant, passivament, que ho sigui? O hem de gosar tornar-ne a ser els protagonistes, fins i tot encara més que ara fa un any? Fins on en podrem ser? I com? Arribats al punt on som aquesta mena de preguntes només les respondran els fets.

És hora que recuperem la iniciativa i passem a l’atac. Pacíficament com sempre, sempre des del nostre sentit de la civilitat i el respecte, amb la imaginació sempre desperta i l’esperit festiu. Perquè no som aquí per defensar-nos, sinó per conquerir la llibertat. Aquest Onze de Setembre, per començar. Preparem-nos per sortir al carrer i tornar a engrescar tothom a afegir-s’hi i, malgrat tota la ràbia acumulada, recuperar aquell somriure d’esperança. Sense por. Amb  tenacitat i perseverança. Amb tossuderia. Si molt convé quedant-nos aquesta vegada al carrer fins que tothom, companys i adversaris, al país i més enllà, el món sencer, entengui que la república som nosaltres. I que nosaltres no hi deixarem de ser. Aquesta serà finalment la nostra victòria.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*