Ítaca

Al mail obert d’aquest dilluns compartia amb els lectors algunes reflexions sobre l’impàs en què ens vam posar el mes d’octubre, en renunciar a passar de les declaracions als fets tot esèrant una reacció impossible de l’estat espanyol. Quan ja vèiem Ítaca vam llançar l’àncora. Ara és l’hora de llevar-la i fer l’últim tram de mar. Costarà, però: perquè en aturar-nos hem permès que hi embarranquessin tota mena d’obstacles. […]

Ítaca

M’ha costat, però em sembla que finalment he començat a entendre per què aquest mes d’octubre va passar el que va passar. I el que va passar és que no tots anàvem a Ítaca: no, n’hi havia molts, diria que gairebé tots els qui en aquells moments tenien capacitat de decisió, que s’havien fixat un objectiu una mica més proper. Però no per això menys difícil. El seu objectiu era, i segur que ho era amb la millor de les intencions, fer seure l’estat espanyol a una taula de negociació. I es van trobar, tots recordem l’1 d’octubre, que l’estat espanyol responia a cops de porra. I com que l’objectiu cert era la negociació, els cops de porra el van deixar en no res. Interromput. Suspès. En un atzucac. Presó i exili, i frustració.

No és que els conegui gaire, jo, els espanyols, però veig que quan els toques Espanya es comporten amb una irracionalitat impròpia de persones civilitzades. I la irracionalitat està renyida amb les taules de negociació. La irracionalitat no permet ni escoltar ni dialogar. I passa que nosaltres, els qui quan ens pregunten qui som ens surt de dir que som catalans, els toquem Espanya pel sol fet de ser-hi. I de dir-ho. I per tant, davant nostre, es comporten irracionalment. Amb exabruptes. Amb insults. Amb bufetades. Amb cops de porra.

Que què vull dir, amb tot això? Que avui ja ningú no pot dubtar, si és que abans algú n’havia dubtat, que Espanya mai no s’avindrà a asseure’s per parlar de debò amb nosaltres. I qui diu Espanya diu tots i cadascun dels engranatges de l’estat, i el govern espanyol, i les corts que n’escullen el president i on es veu que resideix la seva sobirania popular, i l’opinió publicada pel seu hipernacionalista sistema de mitjans de comunicació i també, em temo, el conjunt dels ciutadans espanyols, que al capdavall són els que permeten que a Espanya tot hi sigui el que és.

No, Espanya mai no s’avindrà a negociar amb nosaltres si no és per obtenir-ne una rendició sense condicions. La capitulació final. L’última vegada que en va tenir l’oportunitat, quan allò de l’estatut ara suposadament vigent, la seva actitud va ser la de passar el ribot, en expressió eloqüent de pròcer Alfonso Guerra. Ni escoltar ni dialogar. Ribotar. I després, a cada petició, proposta o exigència de tornar a abordar la qüestió, ja del tot corrompuda per la iniciativa del Partit Popular i el Tribunal Constitucional, l’única reacció ha estat que no, que no i que no. I, finalment, cops de porra. Amenaces. Presó. Persecució.

No, no podem esperar, ni tan sols ara, ara que ja saben que si ens ho proposem podríem estar disposats a arribar fins al final, que Espanya accepti d’asseure’s a taula amb nosaltres. Per això l’únic camí que tenim per davant és d’anar-hi, fins al final, a tocar d’Ítaca, sense més vacil·lacions. L’única sortida que Espanya ens dóna és tirar endavant. Tirar pel dret. I que en diguin unilateralitat, si en tenen els nassos. I desobediència. O sedició. O rebel·lió. Que en diguin com vulguin, que el nom no fa la cosa. És l’únic camí que podem escollir de fer. Per dignitat, és clar. Però també per sentit pràctic. Hem arribat a un punt en què ja no tenim l’opció d’aturar-nos, de fer marrada, ni tan sols de frenar. O avancem o ens esclafaran. Ni que sigui amb aquest somriure postís del nen Pedro Sánchez. I si quan avancem fan, enduts per la irracionalitat, encara el gest brutal d’esclafar-nos, potser el seu propi excés els donarà el toc de gràcia, a ells. I a nosaltres la legitimitat final a ulls del món sencer.

A Espanya, des del govern fins a l’últim ressort de l’estat, des dels lobbies d’opinió fins, em temo, al ciutadà mitjà, tot i tohom reacciona davant el cas català amb supèrbia unilateral. Com aquests dies hem vist fer al jutge Pablo Llarena. Sense cap mena de pudor ni de por al ridícul més descarnat. Universal. Regalem-los la supèrbia i la irracionalitat, totes per a ells. I concentrem-nos a avançar. Demostrem que tenim la força de la voluntat. Que hem perdut la por a la llibertat. Guanyem-nos el poder. No se m’acut una altra manera de reforçar la majoria que ja som i de sumar-hi reticents, dubitatius i atemorits. Després, quan ja ens hagin perdut del tot, després sí que hauran de seure a acordar els termes del divorci. I si ni llavors, pitjor per a ells.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*