Els setze fetges dels setze jutges

Un altre article sobre els mantres de la nostra vida pública, política i mediàtica, quotidiana: l’ús que entre tots hem anat fent del concepte “separació de poders” i dels termes “independència judicial” no ajuda a entendre res del que passa ni del que fem, només ens ho embolica tot cada dia ina mica més. I així miro d’explicar-ho: […]

Els setze fetges dels setze jutges

Quins dies, quines setmanes! Divendres, per dir-ho concret, escoltava el butlletí de notícies de primera hora i tot era que si aquest tribunal ha deixat en llibertat els condemnats anomenats la Manada, que si aquell jutge ha decidit inhabilitar  sis mesos l’alcaldessa de Berga, que si la jutge Lamela ha exonerat Florentino Pérez i els exministres implicats en l’afer Castor… I encara ressona la sentència inversemblant contra els joves d’Altsasu, i dia sí dia també l’inefable Llarena ens obsequia amb alguna altra arbitrarietat, i aquí m’aturo que si no no acabaríem. Els jutges tornen a esdevenir estrelles mediàtiques per les seves fetes, i no precisament pel seu servei a la Justícia (posem-hi majúscula, va).

I de tant en tant ho rebla algun representant del govern espanyol dient allò tan suat: nosaltres respectem les decisions judicials, i no podria ser altrament (música de violins) ja que Espanya és un estat de dret fonamentat en la separació de poders. Segur? El poder executiu o el poder legislatiu no tenen ni que sigui el dret a criticar el poder judicial? Ni tan sols quan les seves decisions puguin ser discutibles o errònies, que bé hi deu ser aquesta possibilitat? Ni quan siguin aquestes decisions judicials les que posin en qüestió la separació de poders?

Vet aquí un altre concepte que ha esdevingut un tòpic eficaç més —eficaç per al bla bla bla acrític i el declaracionisme de quedar bé— en el discurs públic espanyol. En nom de l’anomenada separació de poders sembla que sigui inapel·lable la passivitat davant els abusos judicials, quan hi són. També en nom seu sembla ben vist carregar contra els oponents si gosen no ja qüestionar sinó tan sols lamentar aquests abusos. Es dóna per descomptat que és sempre el poder executiu, o els representants dels partits polítics que aspiren a detentar-lo, els qui poden tenir la temptació d’instrumentalitzar el poder judicial. Però, i si no fos necessàriament així?

Jo la impressió que tinc és que els jutges han confós la separació de poders amb una selectiva jerarquització que els posa al vèrtex més alt de l’estructura institucional. Fins a considerar-se infal·libles. Intocables. Sagrats. Per damunt dels poders legislatiu i executiu. No, encara més: per damunt del bé i del mal. Per això tenen la barra de considerar-se legitimats per anul·lar determinades decisions dels poders executius i invalidar determinades iniciatives dels poders legislatius.

Fent un simple exercici de sentit comú, a mi em sembla entendre que la proposta de Montesquieu buscava crear un joc d’equilibris que afavorís el conjunt de la societat i els drets de tots i cadascun dels ciutadans. No tant que es vigilessin entre ells, que també, com que un faci de contrapès de l’altre i l’altre de l’un i el tercer dels altres dos, i viceversa. Ja ho sabem: al legislatiu li toca legislar; a l’executiu executar les lleis i proposar-ne de noves quan les vigents no garanteixin el bon govern; i al judicial sancionar els qui no les respectin.

Però la cosa s’embolica quan el que els jutges pretenen jutjar és el governant o el legislador. I ho fan, per exemple, quan decideixen anul·lar una llei. D’això aquí en sabem un niu. Punyeta, que no seria més raonable que diguessin que observen una contradicció entre aquella llei i l’ordenament previ, per exemple, i la retornessin al legislatiu perquè refent-la completés la seva feina? Doncs no, l’anul·len amb gest altiu, reprovador, i continuen al seu olimp esperant que els en caigui una altra sobre la taula.

Així hem arribat al punt on som —tornem a l’enfrontament entre la iniciativa civil catalana i l’establishment de l’estat espanyol—. Que quan un president del govern d’allà de pútrid record convida els jutges a pronunciar-se sobre les propostes dels díscols polítics catalans i les iniciatives que en deriven, els jutges es calcen i s’hi acarnissen. Per comptes de dir, en nom de la separació de poders, que no els atabalin, que el que ha de fer el pútrid és seure amb els díscols i enraonar i raonar fins a trobar una sortida executiva que es pugui traduir en noves iniciatives legislatives a partir de les quals ells podran tornar-hi a dir la seva. I tota resposta que no sigui aquesta equival a renunciar a fer justícia per disfressar-se de defensors a ultrança de l’Estat, el seu és clar. I compte, que així actuen com a jutge i part, i ja se sap que això és exemplarment inacceptable.

No, els jutges no són ni infal·libles ni intocables, no ho poden ser. Ells també són humans, massa humans, fruit de les conjuntures —com ara aquella que es diu franquisme, de la qual molts encara són fills directes i nebots preferits— i sotmesos a les pressions ambientals. Tan humans, tan parcials, tan embrutits per les pressions i les conjuntures que, a hores d’ara, en nom de la víctima de la Manada, en nom dels joves d’Altsasu, en nom de Valtònyc i de Hasel, en nom de tots i cadascun dels nostres presos polítics i exiliats, per dignitat, els hem perdut el respecte. I ho hem de dir ben alt.

Ja sabeu què diu la saviesa popular: setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat. Si no són capaços de regenerar-se aviat i d’entendre rectament què significa la separació de poders i la independència judicial, si no es proposen de començar a treballar d’una vegada al servei de la societat que serveixen i de la Justícia (majúscula, sí), potser veurem que aviat es materialitza la segona part de l’embarbussament: si el penjat es despengés es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l’han jutjat. I a fe que l’alimentarien, tan engreixats com són a hores d’ara.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*