Oi?

L’últim mail obert presentava una carta no del tot imaginària a un company, a un amic, de C’s. Va ser interessant veure quina mena de comentaris motivava, entre la incredulitat i una certa invitació al desdeny. Bé, la qüestió és que a dia d’avui C’s té el suport electoral que té: són entre nosaltres i en molts casos esperen ser rebutjats, i alguns provocaran fins a ser-ne, per poder carregar-se de raons. Entre les mentides que els alimenten hi ha, sempre, un gust perillós per les profecies autocomplertes.

Carta a aquell amic de Ciutadans

Benvolgut X., company, amic.

Mira que fa temps que ens coneixem i que coincidim. Suposo que saps com aprecio la feina que has fet i el criteri que mostres en la majoria de coses. N’hem compartit moltes, al llarg dels anys. Però n’hi ha una que s’ha interposat sempre entre tots dos: jo no he estat capaç mai de parlar-te’n, i diria que, a tu, també t’incomodava davant meu. Mai no te n’he parlat, però ho faré avui, ara i aquí, perquè em crema ja massa a dins.

No puc dir que em sorprengués que participessis d’alguna manera en la creació de Ciutadans. Sempre que feia al cas necessitaves definir-te com a no-nacionalista i, a més a més, les circumstàncies t’havien dut a covar una considerable animadversió cap al president Pujol i allò que ell significava. Tenies, si tu vols, el perfil, diguem-ne, ideològic per a trobar-te bé entre aquella colla de soi-disant intel·lectuals progressistes que, la majoria enduts per un antipujolisme rabiós, fins i tot malaltís, i no pas pocs també per aquell vernís universalista que a penes dissimulava el seu espanyolisme aleshores acomplexat, en van integrar el nucli fundador.

No, no em va sorprendre, però també és cert que mai no t’hi vaig acabar de veure. Perquè apreciava en tu, X., un compromís ètic que no veig que sigui compatible amb la manipulació de fets i la falta d’escrúpols que, ja del començament, han presidit l’acció programàtica d’Albert Rivera i dels seus. Coneixes tan bé la llengua i te l’estimes massa, he pensat sempre, per fer el joc als qui la menyspreen i en pretenen, si més no, la minorització. Que és allò que els vèiem fer ja en un origen, i amb gest diàfan, amb aquelles primeres campanyes contra l’escola i contra la immersió.

No, tu estaves compromès amb la veritat i amb la justícia. I això et duia a denunciar amb veritable passió tots els totalitarismes, no només els feixismes —com se solia fer en el nostre entorn— sinó també i sense pal·liatius l’estalinisme. Es veia, no solament perquè ho diguessis explícitament, sinó per la manera com en parlaves, que eres dels qui defensaria a ultrança la llibertat de pensament i, amb ella, la llibertat d’expressió.

I aquí ve això que em crema. Jo, com tants més, he retret des del principi a Ciutadans que el seu discurs anticatalanista encobria una ideologia profundament nacionalista. Encara més: ja fa molt de temps, anys, que Albert Rivera mostra una actitud política que no sabria sinó considerar, i ho devia escriure així mateix en alguna banda, neofalangista. Però admeto que algú pogués trobar que exageràvem.

Fins aquesta setmana. Ara ja ningú no pot dir que anem malfixats. O no és una mostra de nacionalisme espanyol, i del més excloent, la cantarella de Rivera l’altre dia (“no veig rojos ni blaus, només veig espanyols…”)? I no és una mostra de força d’estirp netament falangista que el diputat Carrizosa arrenqués divendres un llaç groc al parlament? No ho és, si empara sense cap escrúpol amb el seu gest innoble els qui fan això mateix al carrer, i amb violència quan els plau, com si es tractés d’escamots de camises negres?

Això em crema, X., sí. Com pot, algú amb la teva sensibilitat, amb la teva formació, amb els teus valors, amb el teu sentit de la dignitat i de la rectitud, haver flirtejat amb aquesta gent i, si no vaig mal fixat, no haver-ho deixat de fer? Què més et cal per distanciar-te’n i denunciar-ne l’engany? Per retreure’ls el supremacisme, la llavor autoritària, la voluntat d’imposar la seva manera de ser i de fer, la intenció de fracturar la societat i de traçar la línia que separarà els bons dels dolents? Els termes no són meus, ho saps, X., són del líder carismàtic que cada dia amaga menys la serp que du dins.

Només tu i jo sabem què hi ha de real i què de fictici en aquesta carta que t’escric. Convindràs amb mi, però, que tot això que hi dic és veritat. I que hi sóc sincer. Estic convençut que només amb la sinceritat i la força de voluntat podrem construir, ni que pugui costar, ni que algun moment sigui molt difícil, una convivència de debò. Però jo estic disposat a intentar-ho. I tu?

Cordialment,

O.