Doble realitat

La república ha estat proclamada o no ho ha estat? Jo sóc dels que creu que els passos fets l’últim mes d’octubre no són només simbòlics. Que creen realitat. I que depèn sobretot de nosaltres, dels ciutadans de la república naixent, que aquesta realitat s’imposi fins a ser reconeguda per tothom. En l’últim mail obert miro d’explicar-m’ho.

Doble realitat

Jo, de la història d’Irlanda, no en sé gaire res. Recordo que, temps enrere, un dia que havia de posar Joyce en context, m’hi vaig interessar i em van sorprendre sobretot dues dates: una, la Pasqua del 1916, quan els homes de Michael Collins van proclamar la independència; l’altra, el 1r d’abril del 1949, quan la República d’Éire es va fer efectiva definitivament. Em preguntava: com és que van passar ben bé tres dècades entre una cosa i l’altra? I no em podia imaginar que, anys després, ara mateix, la nostra pròpia realitat me’n començaria a donar, d’alguna manera, la resposta.

No es tracta d’establir paral·lelismes entre un procés i l’altre, que afortunadament són ben diferents (ells van viure un parell de guerres entre irlandesos i anglesos, repressió dels britànics amb execucions i tot, una guerra civil, la creació de l’IRA i la divisió de l’illa, per resumir-ho només en cinc fets). Però quan t’hi comences a entretenir i descobreixes, per exemple, que van proclamar la independència almenys mitja dotzena de vegades ‒el 16, el 19, el 22, el 37, el 49‒, t’adones que això és qüestió de paciència, de tenacitat i de perseverança, i que, la fruita, bé que al final sempre madura.

De moment, la nostra Pasqua va ser aquest octubre: el dia 1r vam votar la república, el dia 10 la va proclamar el president i el 27 el parlament. Diguem-ho clar: hem declarat la independència i el naixement de la república, i això ja ho tenim fet. Bé, ja sé que els cínics habituals no es cansen de dir, quan en parlen, que allò va ser un acte virtual i s’omplen la boca, fotent-se’n, de la imatge de màtrix i vinga nyeu-nyeu. Ells, que viuen, ells sí, en aquesta fantasia històrica anomenada ‘unitat d’Espanya’. Ells, que menyspreen la realitat quan contradiu les seves dèries, i mira que ho fa vegades. Perquè la seva unitat no ha estat mai real, per més que s’hagin esforçat a imposar-la. I, finalment, de tant tancar-s’hi, han aconseguit que sigui inviable, no ja la unitat, sinó simplement Espanya, aquesta Espanya seva i només seva. Que se la confitin.

Ja ho tenim fet, dic: l’octubre vam proclamar la república. I ara, què? Doncs ara ens anem endinsant en un període, que no podem saber si durarà mesos o serà d’anys, en què conviuran dues realitats. Ara mateix som, alhora, una regió d’Espanya (amb l’autonomia suspesa, recordem-ho) i una república sense desplegar. Per als cínics que deia, només la primera realitat és real; per als republicans, ho han de ser totes dues. I tenim el repte d’anar aconseguint dia a dia que la república deixi de ser una realitat només proclamada i vagi esdevenint visible i palpable fins que s’imposi a l’autonomia censurada.

I això passa, d’entrada, per no renunciar-hi. Per reivindicar-la. Per definir-nos com a ciutadans de la república que ara fem néixer. I ha de passar i passa, per força, per un seguit de dualitats. Aviat tindrem, n’estic gairebé segur, dos presidents, el legítim i el provisional. I, amb ells, tindrem també el govern de la república (a l’exili) i el govern autònom en funcions. I, molt probablement, conviuran el parlament del parc de la Ciutadella i una assemblea general de càrrecs electes. I, en paral·lel, ens serà aplicada la legislació espanyola constreta per la lectura més restrictiva de la seva constitució, mentre anirem desenvolupant lleis inevitablement suspeses abans que no siguin aplicades i un projecte de constitució pròpia.

El pas que hem fet tan decididament els dies 1r i 3 d’octubre, que hem corroborat el 21 de desembre, que ens manté al carrer cada vegada que cal que ens hi fem visibles, que haurem de refermar a cada nova convocatòria electoral, ens situa de ple en aquesta doble realitat. Hem de fer per fer-les compatibles totes dues, perquè la segona vagi conquerint espais materials a la primera. I hem de viure-ho sense incomoditat, perquè sabem on anem. I lluitarem, amb les armes més potents que tenim: la convicció i l’esperança, perquè aquesta superposició de realitats no s’allargassi trenta anys com a Irlanda.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*