Els mal educats sempre són els altres

L’últim mail obert proposava, a partir de les escenes protagonitzades fa uns dies pel president Torrent, reflexionar una mica sobre què considerem “mala educació”, sobre si mereixen aquest qualificatiu determinades respostes polítiques i, també, sobre la pròpia capacitat crìtica quan observem aquestes situacions i hi reaccionem. En aquests termes: […]

Els mal educats sempre són els altres

Set dies, deu dies després, em sembla que ja tenim una primera perspectiva per parlar-ne més enllà del to anecdòtic que poden tenir els fets.

Divendres, 23 de febrer, diada de Sant Ramon de Penyafort. El Molt Honorable Roger Torrent, president del parlament, participa a l’acte oficial de celebració del patró dels col·legis d’advocats catalans. Quan pren la paraula retreu aquestes últimes actuacions judicials que han estat més polítiques que no jurídiques i denuncia que ara mateix a Espanya hi ha presos polítics i polítics exiliats. Remor a la sala. Algunes figures eminents de la judicatura s’alcen i en surten mentre uns altres assistents aplaudeixen. Sota veu, la degana del Col·legi d’Advocats de Barcelona reprova el president. Després sentirem tota mena de testimonis i de parers. En destaco ara els qui desaproven les paraules de Torrent, les titllen d’inoportunes i el tracten de sectari, fins i tot de mal educat.

Diumenge, 25 de febrer. Al Palau de la Música té lloc la recepció d’obertura del MWC, que presidirà el rei d’Espanya. El president del parlament i l’alcaldessa de Barcelona han anunciat solemnement que no hi assistiran. El president afirma que no hi serà en protesta pel discurs del rei del dia 3 d’octubre, en què va justificar la repressió del dia 1 i va ignorar els suposats súbdits que aquell dia vam anar a votar i, en conseqüència, vam engaltar les bufetades de les forces d’ocupació. Ada Colau no hi va per aquest mateix motiu, per bé que ella s’empatolla dient que és que la monarquia és una institució caduca i el besamans encara més. Tot seguit, ambdós coincideixen cara a cara amb el rei durant el sopar oficial. Les mirades que adreça a l’altre costat de la taula són feridores. Després, l’endemà i els dies que vindran, hi haurà tota mena de valoracions d’aquella plantada. I en moltes es considerarà que ha estat una descortesia inacceptable, de tan mal educada.

En resum: entre divendres i diumenge el president Torrent ha estat criticat des de molts sectors per la seva mala educació. Per haver dit divendres allò que considerava que havia de dir, en defensa dels diputats electes presos i exiliats, i haver-ho fet precisament en ostentació del seu càrrec i davant de qui ho va fer, les autoritats de la judicatura còmplices d’aquest abús de poder. Per no haver-se plegat diumenge a un acte de vassallatge davant el qui, per més corona que dugui i justament perquè la du, no s’ha guanyat el respecte de súbdits ni vassalls, ans al contrari, almenys en aquesta possessió colonial seva. I doncs, és que en Roger Torrent és especialment mal educat?

Fixem-nos en quina falta de simetria no hi ha rere aquestes valoracions. Divendres el president Torrent va ser, al costat del ministre espanyol de Justícia, la màxima autoritat en l’acte de Sant Ramon i, per tant, era ell a qui els assistents devien respecte institucional. Si deixar plantat el rei ha de ser considerat un acte de mala educació, no ho deu ser pas menys, salvades les diferències d’escala que faci al cas, deixar el president del Parlament amb la paraula a la boca. Però es veu que no. Es veu que n’hi ha que sempre els toca fer el paper servil mentre que uns altres tenen el privilegi heretat, com si diguéssim. I és que és ben bé que en aquesta mena de situacions cap geperut no es veu el gep. Vull dir que sembla inevitable trobar bé cada cosa que fan els meus i trobar malament cada cosa que vingui d’ells. Vaja, que els mal educats sempre són els altres.

Però anem un pas enllà. Potser no és gaire encertat tractar aquestes dues anècdotes en termes de cortesia i educació, i fer-ho no deixa veure’n ni valorar la dimensió política que tenen. Perquè si val la pena que en parlem és justament per la seva càrrega política. Hi vaig. En un cas, és preocupant que jutges i fiscals s’aixequin d’un acte en què el president d’un poder legislatiu critica el poder judicial, els critica justament a ells: no voler-lo ni escoltar mostra que tenen la pell tan fina que, probablement, la crítica s’ha quedat curta. En l’altre, no és menys preocupant que davant l’afront que s’ha rebut, que hi és, el rei només hagi estat capaç de llançar mirades enceses al president del parlament, en comptes d’haver propiciat algun contacte, algun intercanvi de paraules: vista la reacció, la plantada era més que motivada i ha de continuar.

Que l’obsessió dels qui s’hi obsessionen hagi estat desqualificar el president Torrent per la seva mala educació és un indici més de la dificultat de reconduir la situació a través del diàleg. N’hi ha massa que, abans d’escoltar, s’escandalitzen. I caldria que ens escoltéssim, caldria sobretot que ens escoltessin, si algú vol resoldre el conflicte. Però a hores d’ara ja hauria de ser evident per a tothom que per als de l’altre costat només és bona la derrota i amb humiliació. Una solució definitiva.

I sí, ja ho sé que tot això ho dic perquè, si més no en aquest sentit, Roger Torrent és dels meus. I els mal educats són sempre els altres.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*