La infecció era Espanya

El mail obert d’aquesta setmana intenta agafar per les banyes un dels toros que ens empaiten. Me n’he sortit? Si ho he de valorar per les reaccions, sobretot les dels que se senten al·ludits i insultats —ni que no ho siguin—, he de concloure que prou.

La infecció era Espanya

Hi ha un fet que gairebé m’obsessiona des del moment mateix que el vaig observar: les banderes espanyoles no van aflorar als balcons fins just després de l’1 d’octubre. I no puc deixar de relacionar aquest acte d’afirmació de la identitat espanyola amb les bastonades que just abans, aquell diumenge, havien repartit la policia i la Guàrdia Civil. Ho admeto: sé que aquesta connexió deu ser exagerada. Però em torna una vegada i una altra al cap. Amb aquestes preguntes, que em revénen quan els saludo en creuar-nos al carrer: pot ser que els nostres veïns que van penjar la seva bandera, que aquests conciutadans respectables, s’alegressin de la repressió? Pot ser que la celebressin amb aquella bandera i que encara trobin que n’hi va haver poca? Sí, pot ser. I també hem d’aprendre a conviure-hi. Amb ells, ja fa temps que hi convivim i qui dia passa any empeny. Amb el verí que coven contra nosaltres, encara no sabem gaire com ho hem de fer.

Perquè és verí. Com és verí el tumor moral que alimenta el cardenal Cañizares quan afirma, i no el fulmina un llamp, que la unitat d’Espanya és un bé moral. Com és verí el tumor jurídic que excreta el coronel Pérez de los Cobos quan afirma que el compliment de la llei ha de passar per damunt de la convivència ciutadana, i no és destituït a l’instant per haver vulnerat el respecte democràtic més elemental. Com són verinoses les consideracions polítiques que secreta el jutge Llarena en cadascuna de les seves interlocutòries contra els nostres presos. Aquests tres espanyols exemplars, i tants que hi podríem afegir, enverinen amb les seves paraules tot el que diuen perquè estan enverinats. Perquè Espanya els és verí. Espanya, l’única idea d’Espanya que avui sembla tenir vigència i recorregut, és enverinada d’ella mateixa i enverina tot el que toca.

Tots deveu recordar, perquè no les oblidarem mai, les paraules ignominioses de l’indecent ex-ministre socialista Josep Borrell durant la campanya electoral del 21 de desembre. S’ha de reconèixer que l’encertava una mica. Certament, hi ha una infecció. I ens afecta. I ens n’haurem de desinfectar. Ara bé, la infecció no ve de nosaltres, del nostre projecte polític ni de la nostra complexa identitat, la de cadascun, sigui quina sigui. No, la infecció era Espanya. La infecció és Espanya. I amenaça de ser septicèmia, si no és que la septicèmia ja és aquí. Amenaça de fer metàstasi, si no és que la metàstasi ja és del tot general. Ells moriran matant per la unitat d’Espanya com el càncer mata el cos que l’alimenta quan el colonitza fatalment.

No se m’escapa que, aparentment, tot el que he escrit fins ara es podria capgirar, i que algú podria dir de Catalunya gairebé tot el que he dit d’Espanya. I sí, n’hi ha molts que semblen estar convençuts que tot el que ha passat a Catalunya ha estat com una malaltia causada per un virus inoculat principalment per l’escola catalana, amb la perversa estratègia d’immersió lingüística, i pels mitjans de comunicació públics del país, TV3 i Catalunya Ràdio. Però tots nosaltres sabem que això no ha estat així. Que si l’independentisme i el propòsit de fer un país nou s’han escampat tant com s’han escampat i tan de pressa, deu haver estat més aviat perquè actuen com l’antídot necessari a aquell verí, que era anterior. El verí de la uniformitat, de la negació de l’altre, de l’obsessió per l’assimilació forçosa. El verí amb què ens tornen a amenaçar, ara amb la monstruosa xeringa que branden i que anomenen 155.

Sí, l’única vacuna segura contra aquesta infecció que és Espanya ha estat, del fracàs de l’últim estatut ençà, el projecte de construcció de la República. Si volem sobreviure no hi podem renunciar. Com no podem renunciar a administrar-la als qui encara són vulnerables a la infecció, també als nostres veïns embanderats que s’imaginen que ens mereixem les garrotades que rebem. I és que hi haurà un dia, finalment, quan hàgim aconseguit fer net i cadascú pugui tornar a ser i a sentir-se en llibertat qui sigui que vulgui ser, que fins i tot ells ens ho agrairan.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*