Els nostres errors

Al mail obert de dilluns passat mirava de reflexionar sobre el punt on som i com hi hem arribat. I sobre cap on hem d’anar. Una setmana després continuem en el mateix estat d’espera…

Els nostres errors

El nostre principal error ha estat donar per descomptat que, a l’hora de la veritat, ens trobaríem al davant un interlocutor civilitzat disposat a negociar. Que l’hi podríem forçar. I no. Davant hi tenim un estat ferit que farà tant com tingui a l’abast per aturar-nos, per silenciar-nos, per esborrar-nos. Tot, sense límit: ni el respecte als drets humans, ni l’acceptació de les regles democràtiques, ni tan sols la subjecció a les pròpies lleis. L’estat ferit està disposat a morir matant: ‘Antes rota que rota.’

Ja hem vist, ara sí, quina és la seva capacitat d’intimidació. El 20 de setembre van ser les detencions abusives de càrrecs de la Generalitat i el segrest dels comptes. L’1 d’octubre, la brutalitat policíaca. Amb la detenció dels Jordis i les citacions del govern, l’arbitrarietat judicial. Amb l’anomenat 155, la violència institucional. I continuen intimidant, aculant-nos a l’autocensura i la por, ofegant-nos civilment tant com saben. I hi continuaran.

El nostre principal error ha estat, també, donar per descomptat a continuació que si nosaltres cedíem una mica ells igualment afluixarien. I no.

De res no va servir que el president oferís de convocar les eleccions avançades: tots vam poder sentir com els valedors del 155 afirmaven, aquells darrers dies d’octubre, que s’aplicaria tant sí com no –a excepció del cínic Miquel Iceta, que no va deixar de tocar el flabiol retraient-ho a Puigdemont. I fotre, com l’han aplicat!: han suspès sense escrúpols les garanties constitucionals de Catalunya i dels catalans, i no deixen de dir que és pel nostre bé. I no tenim cap certesa, cap ni una, que hàgim de recuperar aquestes garanties en cap escenari immediat.

De res no ha servit, tampoc, que els presos hagin accedit al joc que els imposava el jutge mirant de demostrar que no eren perillosos i que farien bondat. Entenc que la principal obligació d’un pres polític sigui recuperar la llibertat, i per això me’n guardaré prou, de criticar cap estratègia de defensa. Però aquests tres mesos ja ens donen una mica de perspectiva: si els Jordis, el vice-president Junqueras i el conseller Forn són presos polítics, com demostra a cada interlocutòria i sense amagar-se’n el jutge Llarena, ja és hora que actuïn com a tals. Que no ho facin no els assegura un tracte millor i, per contra, els degrada personalment en la humiliació. No ens hem d’amagar de res –com no se n’ha amagat davant el jutge el mecànic Jordi Perelló de Reus–, perquè ja han decidit que ens faran tant de mal com podran. En diran justícia, però serà, és, escarment i revenja.

Hem anat massa lluny i no ens ho perdonaran. Qualsevol distensió per part nostra és interpretada com un signe de flaquesa i els serveix d’excusa per a collar més fort. Ens faran mal, sí. Però tenim alternativa? Tenen la paella pel mànec. I només la deixaran anar si es cremen. Aquest és el repte. Quan hem estat a punt d’investir per segona vegada el president Puigdemont se’ls ha escalfat tant el mànec que gairebé s’han cremat. Fem-ho, doncs. Investim-lo. I que es cremin.

Però com podem fer-ho sense anar a un xoc frontal en què la seva força bruta ens segui d’un cop? L’experiència de Copenhaguen potser ens en dóna la clau. Fem-los parar bojos. Fotem-nos-en amb inventiva, amb imaginació, amb humor i sense por. Investim el president Puigdemont. Que tot seguit renunciï a prendre possessió i designi un candidat alternatiu. Que el candidat alternatiu prengui possessió i, quan ho faci, es qualifiqui ell mateix de conseller en cap i reconegui la figura del president Puigdemont. Que el president defensi la República des de l’exili i el conseller en cap gestioni la mancomunitat des de Barcelona.

Ho trobeu esquizoide? Potser és la realitat que ho és. La nostra, segur. Haurem de viure encara força temps essent alhora i simultàniament súbdits espanyols i ciutadans de la República. I dependrà sobretot de nosaltres mateixos, de la nostra capacitat de fer pinya i de perseverar, d’entomar els cops i de capgirar-los en energia, que la República prengui cos i es vagi eixamplant. Fins que tothom l’hagi de reconèixer.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*