La fractura. Tres apunts sobre la cohesió social

Vivim una lluita que és feta, especialment, de paraules. I massa sovint les petites victòries, i per tant la percepció que el balanç et va a favor o en contra, provenen de l’èxit dels conceptes que es llancen al vol. Ara mateix, trobo que sentim massa vegades la paraula fractura: ens l’han etzibada ells, i si l’acceptem sense discutir-la també decantem la balança a favor seu. Què n’hem de dir, de la pretesa fractura social? Al mail obert d’aquesta setmana jo proposo, per exemple, això: […]

La fractura. Tres apunts sobre la cohesió social

A Catalunya hem fet de la cohesió social un dels nostres mites col·lectius. Però, d’un temps ençà, i com més va més, l’espai d’aquest mite el va ocupant un de nou que s’hi contraposa, el de la fractura. Es diu que el procés independentista ha fracturat la societat catalana. Es diu que la proclamació de la República ens fracturarà per sempre més. I jo em demano si qui ho diu, en realitat, no ho diu perquè ho desitja (en el millor dels casos, com una profecia autocomplerta). Perquè, què hi ha de cert d’aquella cohesió i d’aquesta fractura? No sabria parlar-ne sense fer dos breus apunts de memòria, abans de tornar al present.

Primer apunt. Recordo quan era nen que per Nadal hi havia un moment alhora temut i esperat. Sempre, quan hi érem tots, oncles i cosins, i mira que érem colla, hi havia un punt que els torrons i les nadales i la xerinola es torçaven en una discussió agra. Sense que poguéssim presagiar quin en seria el motiu, sempre, cada any, alguna espurna projectava sobre el menjador on ens aplegàvem l’ombra de la guerra civil, de la persecució dels catòlics, de tantes derrotes i contradiccions mal païdes. La festa era a punt d’esguerrar-se, i algun dia s’havia esguerrat del tot i n’havíem sortit, uns més, d’altres menys, tots escuats. No ho voldria magnificar: la concòrdia familiar era la tònica general; però, per sota, no deixaven de fer xup-xup algunes cicatrius tothora a punt d’aflorar.

Ara que ho explico, però, m’adono que aquesta doble realitat, la de la concòrdia i la fraternitat i l’amor sincer, d’una banda, i la tensió latent de la cicatriu mal tancada, del greuge i del malentès, d’una altra, han estat i són una constant de la meva experiència de trobades familiars i d’amics i de tota mena de colles. Potser sóc una raresa? No, potser, més aviat, és que la vida col·lectiva és feta justament d’aquest estira i arronsa entre la necessitat de cohesionar-nos i la càrrega de les fractures que arrosseguem.

Segon apunt. Recordo quan anava a escola, devia ser abans del 1975, que un dia una de les mestres de qui tinc més bon record em va agafar per banda i em va suggerir que de tant en tant fes algun treball en castellà. Per si venien els inspectors. Naturalment, no li vaig fer cas… Jo vaig tenir la sort d’anar a una escola activa i catalana, i més aviat en recordo un esforç de contenció dels nostres impulsos subversius que no pas cap afany adoctrinador. Una contenció que devia tenir a veure amb la consciència que érem minoria en un entorn hostil.

I m’he fet gran sentint-me sempre minoria en moltes adscripcions: la política, la nacional, la de consciència lingüística, potser fins i tot l’espiritual i la moral… No em veig amb cor de fer-ne teoria, però tinc la impressió que quan has crescut sabent-te minoria el caràcter se’t fa alhora pacient i rebec. Pacient, de vegades dòcil i tot, perquè saps que tens les de perdre i que cal que esperis el teu moment. Rebec perquè, tanmateix, no pots renunciar a allò que ets: si hi renunciessis et sentiries brut i buit i mort. Podem refer-nos d’una derrota, però la traïció ens destruiria.

I això ha estat així fins fa relativament poc, que he vist amb sorpresa i alegria com aquella minoria nacional s’estenia i s’estenia fins a esdevenir una majoria. No parlo ara de resultats electorals o dels corrents sociològics més o menys profunds, sinó de l’experiència quotidiana. La que ens ha portat de no gosar parlar de la independència a compartir desacomplexadament l’ideal i la feina per fer-la realitat amb els companys, amb els parents, amb els veïns. A compartir sense por la pròpia llibertat.

I un apunt de present. Cada vegada que sento parlar de la fractura de la societat catalana a causa del procés cap a la República em vénen al cap aquests records. Que és que som una societat tan feble, que és que som tots plegats tan volubles i espantadissos, que no podem discutir –a casa, a la cafeteria, a la sala de professors o al menjador de la feina– sobre el país que volem? Que és que no podem tenir posicions fins i tot contraposades i malgrat això respectar-nos i escoltar-nos? Que és que no hem viscut tota la vida tenint punts de vista de vegades irreconciliables amb aquells amb qui ens fem, i no per això hem deixat d’anar fent poc o molt plegats? Aleshores, on és el problema?

El problema: deixar d’ocupar el centre de l’espai públic i cedir-lo a l’altre fa de mal portar. No fracturem nosaltres. Segur que no pas més que qui s’aferra a l’hegemonia que un dia va tenir. Segur que no gens, al costat dels qui pretenen d’imposar la seva hegemonia per la força.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*