L’hora de la lleialtat a la República

El meu mail obert d’aquest dilluns deia això. Després de tot el que ha passat només en quatre dies, i en espera de tot el que passarà, singularment entre avui i demà, m’hi ratifico, hi persisteixo, el signo i no em resigno. Sense por. Amb orgull i amb dignitat.

L’hora de la lleialtat a la República

Divendres vaig plorar. Després de dinar vaig poder-me arribar fins al passeig de Picasso i des d’allí vaig seguir la votació dels nostres parlamentaris. I quan la presidenta Forcadell en va llegir els resultats, mentre ens abraçàvem tots amb tots, em vaig emocionar. Perquè era aquell moment tan esperat, per tanta tensió acumulada, per tanta atenció multiplicada. I vaig plorar. No tant com el cos em demanava: si m’hagués deixat anar encara hi seria. No, em vaig esforçar a retenir-me, i mirant tot al voltant em vaig demanar: serem capaços de resistir el que ara vindrà? De debò que hi estem disposats i en serem capaços?

De seguida, després, un cop a la plaça de Sant Jaume, continuava emocionat, i somrient, i orgullós. I, alhora, alerta, un punt recelós, també desconcertat. Així era això?, tenia la temptació de preguntar-me. I què era això: la bandera espanyola onejava encara al cimal del Palau de la Generalitat, no hi havia proclames als balcons, només alegria i festa cívica al carrer –que ja era molt. O, si preferiu demanar-vos-ho d’una altra manera: i ara què?

Ara, a continuació, ha vingut el cap de setmana més estrany de les nostres vides. Sé que som molts que avui ens sentim ciutadans de la República. Segurament esperàvem que de seguida veuríem com la República prendria cos, i per contra el que ens arriba és un degoteig impassible d’ordres del govern espanyol en el desplegament del seu 155. Només dissabte a migdia el president ens va adreçar unes paraules. Unes paraules, si m’ho permeteu, amb més fondària moral que orientació política. I també és això que crec que les fa significatives.

No em veig amb cor de posar-me a interpretar signes i indicis del punt on som, de cap on anem. No em veig amb cor de valorar de cap manera la jugada de les autoritats espanyoles, que pretenen convocar unes eleccions autonòmiques més, amb infame aparença de normalitat en aquesta mena d’estat d’excepció que han dictat. No em veig amb cor, menys encara, de pronosticar què passarà ni d’insinuar què hauríem de fer.

Però no perquè em venci el desànim, el cansament, la desconfiança, la desil·lusió. Res de tot això: ben al contrari, parlo des de l’esgotament que no us amago, des de la il·lusió renovada, des de tanta acumulació de força pacífica que demostrem al carrer, des de la confiança en tots els nostres líders. I és amb tot això que em surt de fer una promesa, solemne i tot si ho voleu.

Prometo ser lleial a la nostra República. Prometo lleialtat a la República, sigui com vulgui que es vagi concretant i materialitzant, i poso al seu servei totes les meves energies i totes les capacitats que humilment li pugui oferir. I això és tant com dir que no reconeixeré en endavant cap altra autoritat que les de la República i que, per tant, negaré en la mesura que em sigui possible la legitimitat sobre mi de qualsevol altra autoritat. Així em sento i aquest és el meu compromís.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a L’hora de la lleialtat a la República

  1. Jordi diu:

    Una opinió

    Independentistes o defensors de la República

    “Quan els Independentistes ataquen la República Catalana”

    Durant els últims anys hem escoltat una i mil vegades de forma especial al líder d’ERC i Vicepresident del Govern Sr. Junqueras:

    “ vull la independència per deixar de ser independentista”

    S’HA PROCLAMAT LA REPÚBLICA CATALANA, SOM ESTAT.

    Acceptar eleccions a CATALUNYA d’un altre estat és una contradicció i per tant un inici en fals de la REPÚBLICA.

    La primera obligació de la REPÚBLICA És defensar la seva sobirania.

    Promoure i acceptar unes “eleccions alienes” a la nostre terra és anar i treballar contra la REPÚBLICA és negar la nostra sobirania.

    Acceptar unes “eleccions alienes” només te sentit si el que és persegueix és destruir la REPÚBLICA per tornar l’Autonomia per poder ser els independentistes de sempre.

    ARA NO ÉS L’HORA DE LA INDEPENDENCIA ARA ÉS L’HORA DE LA

    R E P Ú B L I C A

    No ens enganyem el culpable no és “Madrid” ni el 155.

    La gènesis i l’execució del cop d’estat contra Catalunya, les seves institucions i la seva gent és el GOVERN. És el GOVERN el que ha convertit la REPÚBLICA, en una república borda.

    V E R G O N Y A

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*