Per què votaré que sí

Ara m’adono que aquest mail obert va sortir tot just dilluns passat, i sembla que faci tants i tants de dies… Hi dono le smeves raons per votar que sí. Que és el que faré per més difícil que ens ho posin.

Per què votaré que sí

Ens hem passat tant de temps i hem dedicat tantes energies a defensar la legitimitat del referèndum i a denunciar la inconsistència dels arguments en contra que gairebé ens hem oblidat de parlar de la pregunta que se’ns planteja i de com hi respondrem. Ho faré avui, en aquest últim mail obert quinzenal abans de l’1 d’octubre. Serà la meva modesta aportació a la campanya del sí.

Votaré que sí, d’entrada, per raons emocionals. Jo, no sé per quin motiu, sempre, d’ençà que tinc ús de raó, m’he sentit català i alhora he sentit que no era espanyol. No hi he pogut fer res –tampoc no volia fer-hi res!–: és un fet incontrovertible digui el que digui aquest accident administratiu, que ara es revelarà conjuntural, anomenat DNI. En el meu cas, doncs, l’emoció no té cap mèrit, però estic segur que votar que sí és compatible amb molts altres sentiments. Perquè no se’ns demana un vot identitari, sinó que escollim entre dues opcions: fundar una nova república o continuar essent només una autonomia. Sé del cert que molts, siguin d’on siguin i se sentin d’on se sentin, entendran que la república donarà moltes més oportunitats de present i de futur que aquesta trista descentralització retallada que patim del postfranquisme ençà. I saben que la separació d’Espanya no  comporta deslligar ningú dels vincles personals i familiars que pugui tenir i voler mantenir amb qualsevol altre terra, amb qualsevol altra identitat (ja sigui espanyola, extremenya, eslovena, amaziga, coreana o etc. i etc.). Banalitza la identitat qui juga amb aquesta mena de xantatge sentimental.

Votaré que sí, en segon lloc, per raons polítiques, per dignitat democràtica. Perquè, després d’haver viscut la transició des de la dictadura i tot el que ha vingut al darrere, m’he convençut que això que en diuen Espanya simplement no té remei. Que hem heretat unes institucions obsoletes sobre les quals s’han anat fent pedaços igualment obsolets i massa sovint ineficaços. Que en prové una cultura política grollera i antidemocràtica que actua com un motlle deformador sobre nosaltres, els ciutadans, els que ja tenim una edat però també els que ja han nascut en suposada democràcia. Que, per tot això, només a través d’un procés constituent, i només si ens esforcem a fer-ne l’esforç, refundarem d’arrel, com cal, les estructures i ens donarem l’oportunitat, finalment, de viure com a ciutadans lliures i de ple dret. Ara encara no en som.

I votaré que sí, també, per raons administratives, per sentit de responsabilitat. No tornarem a fer ara la relació de greuges que per força ens hem après de memòria –les balances fiscals, les infrastructures, el reconeixement cultural i lingüístic–, sinó que ho diré així de simple i de breu: si som majors d’edat podem governar-nos sols. Per quina rara raó hem de continuar supeditant les decisions sobre el nostre propi govern a uns governants que ens són aliens? Per quina raó hem de deixar que els recursos propis ens siguin administrats sense tenir en compte les nostres prioritats? És que es tracta d’això, ras i pla. De reconèixer que la Generalitat amb prou feines ha pogut ser gaire més que una gestoria. I que ens cal  governar-nos d’una vegada en comptes de continuar tolerant que ens governin. Ja ho sé: tant com totes les interdependències ho permetin. Però no menys.

Votaré que sí, en resum, perquè m’ho diu el cor, perquè m’hi porta el cap i perquè ho reclama el ventre. I no veig cap ni una raó, ni una minsa ombra de raó, que me’n faci dubtar.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*