Oi?

En vigílies de Sant Jordi vam conèixer la dimissió d’Isabel Martí com a vicepresidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, en reacció a l’entrada de cavall sicilià d’una altra vicepresidenta, la del govern espanyol, a l’acte de promoció de la candidatura de la Diada com a patrimoni immaterial de la humanitat. I, en efecte, la intervenció de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va ser de triple —o quarta!— S: sobrada, ens subordinava una vegada més a ser súbdits silenciosos. Vaja, que era gairebé un deure dedicar a l’afer un mail obert. Que diu:

Sant Jordi i el silenci dels editors

Que la festa de Sant Jordi és un èxit no crec que ningú no gosi discutir-ho. I ho és tant, que tothom mira de sucar-hi. I ho és tant, que per més disbarats que s’hi facin no acabem d’espatllar-la. Si no és que considerem que és l’èxit mateix —aquest èxit que fa que en molts carrers no s’hi puguin bellugar ni les agulles, aquest èxit que fa que la miopia periodística s’obsedeixi per caçar rànquings banals a l’avançada, aquest èxit que fa que molts escriptors se’n sentin expulsats per noms que semblen marques mediàtiques—, si no és que considerem, dic, que és l’èxit mateix el que l’espatlla.

Però aquesta vegada s’ha introduït en el dia del llibre i de la rosa encara una altra variable que demana que ens hi fixem. Es veu que algú va considerar ara fa poc més d’un any —la memòria em diu, i espero que s’enganyi, que els primers que en van fer bandera van ser els de C’s, amb l’adhesió entusiasta del PP: vegeu si començava gaire bé, la cosa— que és possible aconseguir que la Unesco reconegui la festa de Sant Jordi com a patrimoni immaterial de la humanitat. I es veu que aquest reconeixement té tants d’avantatges —posem que sigui cert i que, si fos que no ho fos, això tampoc no espatllaria la festa—. I es veu que, per ser tinguda en compte, una candidatura com aquesta cal que tresqui el camí de la mà de les administracions, encapçalades naturalment per la de l’Estat que li caigui més a la vora. I ja hi som.

El cas és que diuen que a les vigílies de la nostra Diada de primavera la Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes van convocar al Caixafòrum un acte per impulsar la candidatura. I en nom de la Generalitat va anunciar que la presidiria el conseller de Cultura, Santi Vila. Parem compte que l’espai que acollia la festa, el principal aparador cultural a Barcelona de Caixabank, fins fa quatre dies laCaixa, no és ben bé un espai diguem-ne neutral. Parem compte que presumiblement tampoc no ho és el president de la Cambra —entitat que en teoria és una taula de trobada d’editors, distribuïdors i llibreters, els principals agents de la cadena de difusió del llibre—, que ara mateix es diu Patrici Tixis, president del Gremi d’Editors de Catalunya, i és, vet-ho aquí, director de comunicació corporativa del grup Planeta. Els noms fan les coses.

Perquè el cas és que quan la cerimònia ja estava poc o molt embastada es va saber que la vicepresidenta del govern espanyol, ara tan entusiasmada a despatxar tot sovint des de Barcelona, hi faria cap. I ja hi som. El nostre govern va haver-hi de col·locar el vicepresident Oriol Junqueras de contrapès. I els discursos institucionals van ser un joc d’esgrima no per previsible menys eloqüent: Junqueras va aprofitar l’ocasió, l’enèsima, per donar a l’espanyola més elements perquè obrís els ulls. I la Soraya va tornar a demostrar que no hi ha cec més cec que el que no hi vol veure. Amb l’altivesa habitual va ignorar el que som i ens va alliçonar sobre el que segons ella i els seus hauríem de ser, cal suposar que ben d’acord amb la legalitat vigent, que ja sabem que és l’única imaginable: una comunitat autònoma entre les altres comunitats autònomes. I passa que t’he vist. Vaja, que la candidatura de Sant Jordi va ser només un pretext per mirar de demostrar, tornem-hi, que mana qui mana, que per això és l’últim que parla.

Sí. Però no. Perquè el cas és que hi va haver una veu discordant. L’editora Isabel Martí, vicepresidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, va considerar inacceptable el gest del govern espanyol i va optar, per coherència i per dignitat, per renunciar al seu càrrec. Quins nivells de cinisme són tolerables i públicament assumibles? Hem d’acceptar que la vicepresidenta espanyola vingui a omplir-se la boca de paraules amables sobre Sant Jordi i el que representa? No ho van fer, bé que amb obligada moderació, ni Junqueras ni, l’endemà, el president Puigdemont en el seu discurs institucional. Els editors, en canvi, llevat d’Isabel Martí, van callar.

I això és el que em crida més l’atenció, el silenci dels editors, de tots els altres. Com és que la posició de Martí va ser tan solitària que podria semblar una quixotada? Entenguem-nos: no es tractava d’estar o no estar a favor de la independència. Es tracta de no fer ja més la gara-gara als que ens consideren, amb els seus fets i les seves paraules, ciutadans de segona i menors d’edat. Mireu, si creieu que això va de veres, i per a molts de nosaltres hi va, ha arribat l’hora de deixar de ser mesells, servils, súbdits, esclaus. I no acceptar que ens tapin la boca, sobretot per exemple amb vagues promeses. Com ho és la de donar suport a la festa de Sant Jordi. Ves si a sobre els ho haurem d’agrair.