El fracàs

Cada dia que passa som més a prop del punt de no retorn. Com deu ser, aquest punt? Com ho notarem que hi som? Però, ho notarem com si fos una ratlla física que traspassem? O més aviat serà, també, un exercici de voluntat? Doncs, potser ja l’hem depassat i tot… Em sembla que sí, que en la mesura que el procés col·lectiu que viu el país és també un procés personal de tots els que el protagonitzem, en devem ser uns quants —molts?, més?— que ja l’hem depassat. Això és el que pensava després d’aquest episodi tan poc èpic de l’autonomisme i el fracàs. I d’això anava el mail obert d’aquesta setmana: […]

El fracàs

Començarem per aquí: jo ja no sóc espanyol. No. Digui el que digui el meu dni, el passaport o la Caixa. Vull dir que ara mateix el “procés” que estic vivint, personalment, és la transició de l’antiga, vetusta, nacionalitat administrativa espanyola cap a la plena, oficial, reconeguda, esperançadora, identitat catalana. Un procés lent, de vegades tortuós, costerut. Un procés que no té tornada. Un procés que trigarà més o menys, o encara més, a arribar a terme, que viurà acceleracions i pauses. Però que només pot acabar bé. És a dir, que no pot acabar de cap altra manera. Perquè continuarà mentre jo sigui viu. Ras i curt. Per això no puc contemplar-ne el fracàs. El final. La rendició.

Des d’aquestes premisses, ja deveu suposar que les paraules de David Bonvehí que es van filtrar fa uns dies no em facin ni fred ni calor. Vull dir que no entenc per què s’hi fa tant de rebombori. Ell, amb la seva gent, que parli del que vulgui i com vulgui parlar-ne (ara, la pròxima vegada, potser que es trobin en un lloc que no sigui tan públic…). Només faltaria.

No sé –ni ganes– si va intervenir ningú després d’ell per debatre sobre aquells diversos escenaris amb què especulava. Si jo hagués estat en aquella taula, cosa ben poc probable, o fins i tot en alguna altra taula d’El Vermell de Manresa, em veig alçant-me i discutint-li, com ho fan els amics, el plantejament d’arrel: si tan maldades anaven que l’atzucac fos que fos, certament, un fracàs, el pas següent seria, per força, aixecar-se i continuar, tornar a començar si voleu, defensant el dret a l’autodeterminació i l’aposta per la independència. No retirar-se vergonyantment com qui s’equivoca i no ho vol reconèixer. Sinó perseverar-hi.

Potser és el que esperava, en Bonvehí, que algú li repliqués en aquests termes. Com, comptat i debatut, ho va fer l’endemà el conseller Santi Vila (ell, ni més ni menys, i ja ho veieu: aquesta vegada ha estat com si em tragués les paraules de la boca): l’autonomisme és mort. I és clar que és mort, penso jo. Ara, si algun partit dels de casa encara el vol defensar, i n’hi ha que ho fan, és ben lliure de fer-ho: cadascú pensa com pensa i tria la manera de suïcidar-se que més li escau. Tornar a l’autonomisme sí que seria cosa de fracassats. De pusil·lànimes. Així ho veig, i em sap greu pels amics que ho farien i encara més pels que ho fan: a aquestes alçades defensar l’autonomisme és com tenir l’ànima escarransida.

Per això em sorprèn i em desconcerta que s’hi hagi fet tants escarafalls, amb això que va dir el Bonvehí, que ja es veu que no és el que vol ni ho desitja. I que els nostres tornin a llençar-se els plats pel cap en comptes de concentrar-se a driblar els entrebancs, i a fer-se costat, i a continuar cap al cim, ara que ja deu ser una mica més a la vora. Evidentment: qui hagi filtrat l’enregistrament no treballa a favor nostre, sinó que ens va en contra. Tant si és d’Esquerra com si no és d’enlloc. Com tots els mitjans que com qui diu no parlen d’altra cosa, i es pregunten i pregunten en quina mesura la “filtració” afectarà el “procés”, i hi fan safareig forçant a parlar-ne tothom que conviden i després recargolen les paraules de tots ells per anar eixamplant l’escletxa.

Deu ser això, avui per avui, l’autonomisme. Aquesta incapacitat de veure-hi més enllà del marc legal actual, tan estretó i depassat per la realitat que trontolla a cada pas. Aquesta necessitat de referir-ho tot als esquemes d’on venim. Aquesta dèria d’anar fent enquestes d’intenció de vot en unes eleccions autonòmiques, per posar-ne l’exemple que toca. Qui s’hi deixi arrossegar sí que haurà fracassat.

En canvi, els que ja fa temps que no som espanyols no desfarem el camí que hem fet. No ens hi arrossegaran. Però ens costarà d’acceptar que ens facin perdre gaire estona més el temps.

 

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*