La guerra ha començat

Fa vuit dies publicava un mail obert amb aquest títol, que algú van trobar poc afortunat, i pot ser que no li faltes una certa raó. Però ara a la 1 del migdia hi ha hagut la primera condemna dels judicis del 9N i em sembla que no em vaig quedar curt. Espanya és així com és —different, en dèiem abans—, i ha decidit fer la guerra com l’està fent. En comptes de seure i parlar. Doncs ja s’ho trobarà. Si Mas, Ortega i Rigau han desobeït, tots hem desobeït. I més que desobeirem. Perquè és l’unic camí que tenim per ser nosaltres mateixos. Per obeir les nostres necessitats, els nostres sentiments i les nostres irrenunciables aspiracions. Avui Espanya ens convida a dir-li encara amb més força adéu.

La guerra ha començat

No teniu una mica aquesta impressió? Ara sí: ara, finalment, la guerra ha començat. No, no és que hagi passat res d’espectacular o veritablement excepcional, per bé que, alhora, gairebé cada fet nou és nou del tot, desconegut, imprevisible, excitant i tot. Potser ha estat la seqüència dels dos judicis, primer contra Mas-Ortega-Rigau i de seguida el de Quico Homs. Potser la impressió que dic ve més del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries sobre la llei d’acompanyament del pressupost. I el contrast entre el tremendisme dels unionistes i, sobretot, la indiferència amb què els nostres l’han acollit. O potser, segur, ha estat la suma de totes dues coses, i encara algunes més.

No, no ha passat res d’espectacular ni excepcional, però deu ser que aquesta guerra serà així, incruenta, subterrània, latent. Verbal. Una escalada de tensió tan lenta i progressiva que, quan sembli que siguem allà mateix on érem, ja serem al cap del carrer. Ja hi som. Ni que la part més dura estigués ara per venir.

Per què, en quin moment l’escalada de tensió deixa de ser només una escalada i ja és un conflicte obert? Hem passat tants mesos, anys, d’escaramusses contingudes que potser no ens hem acabat d’adonar que lliuràvem batalles estratègiques. Ni que, distrets tantes vegades en disputes intestines, les anàvem guanyant l’una darrere l’altra. Fins a arribar a les campanyes clau d’ara mateix, probablement les que preparen l’enfrontament final.

Els dos judicis, per exemple. Potser peco d’optimista, però he tingut la sensació que tota la parafernàlia judicial i els incommensurables ressorts de l’estat que és capaç de mobilitzar quedaven més aviat fora de joc davant els al·legats finals dels acusats, directes, honestos. Gens apocats ni mica. Tot el contrari del que devien poder esperar. Dictin la sentència que dictin, els judicis ja els hem guanyats. I més els guanyarem com més contrària ens sigui la sentència.

O el dictamen del Consell de Garanties segons el qual dir que el pressupost reserva un fons per al referèndum és inconstitucional. Sí, és clar. No digueu que no us ha sorprès que els unionistes hi fessin tanta festa. Que l’Iceta, pobre ell, proclamés que la legislatura s’havia acabat i que calia convocar eleccions. Que no, home. Que el que farem és convocar un referèndum. I doncs, què esperaven que digués, aquest consell?

Senten la paraula inconstitucional i frisen i suquegen de satisfacció. Mentre a nosaltres ja no ens fa ni pessigolles. Que és que no ho han entès, que aquesta constitució, la seva, ja no és nostra? Que és que no se’n volen adonar, que fem la transició des de la seva paròdia d’estat cap a una nova república, i que la farem de debò? Ara mateix aquest és el torcebraç transcendental, més que no ho deu semblar: no moure’s del marc mental de l’autonomisme, com si res no fos possible fora d’ell, o haver-lo depassat i expressar-ho sense complexos. Escolteu les paraules del president Puigdemont i adoneu-vos des d’on parla. No pas des d’aquell marc estret que ens empresonava. Se n’ha alliberat, com ens n’hem alliberat tants d’altres. I cal que ens en fem conscients.

Perquè la guerra es lliura sobretot en aquest camp de batalla. El dels marcs mentals. I si aconseguim que el nostre, el que ha superat l’autonomisme i les seves servituds, es vagi afermant, no hi podran fer gaire res. Ni que dictin sentències en contra dels nostres. Ni que els empresonin. Ni que tinguin la temptació de reprimir-nos per la força i empresonar-ne encara més dels nostres. Si estem a punt per a resistir, si som lliures per a fer-ho, la guerra només pot acabar, aquesta vegada, amb la nostra victòria. Prepareu-vos, doncs.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*