Xavier Domènech, president electe

Fa vuit dies m’exclamava, per mail obert, davant una afirmació de Xavier Domènech sorprenent venint d’un historiador ara posat a fer de polític. I potser encara m’ha sorprès, o escandalitzat, més que les seves paraules hagin tngut tan poc ressò…

Xavier Domènech, president electe

Mira que n’han fet, de soroll, les declaracions de Xavier Domènech, líder de l’artefacte en construcció En Comú Podem a Catalunya, en què semblava desdir-se del compromís amb el referèndum. I és que la cosa ja passa de mida: primer era Iceta i la seva gent, que repetien la sonsònia del referèndum acordat fins que el tutor espanyol va deixar els icetistes sense vot ni veu (ai, Miquel, com ens hem de veure!). Després Rabell i companyia els van agafar el testimoni per emprendre un recorregut en aparença paral·lel: en uns quants mesos han passat d’omplir-se la boca amb el referèndum a voler-lo només si era acordat i, ara que comencen a veure-se’l venir tant sí com no, a negar-ne la possibilitat sense matisos, i retraient-nos-ho. Això sí: encara és l’hora que expliquin com s’ho farien per acordar-lo amb els qui no volen ni sentir-ne parlar, o, si més no, quina alternativa proposen, i que sigui acceptable, perquè vista aquesta negativa no hagi de ser unilateral (o, cosa que és el mateix, com pensen forçar l’estat espanyol a negociar la sortida del cul-de-sac en què ell tot solet s’ha ficat). Bé, calla, d’alternativa es veu que n’hi ha una, i quan Domènech l’ha exigida ens ha deixat els ulls esparpellats: eleccions, ara!, diu.

Però, tot i el soroll, no són aquestes les paraules importants de l’home comú, sinó aquestes altres que tancaven la seva solemne al·locució, i que trobo preocupant que sembli que només m’escandalitzen a mi: calen eleccions ara, va dir, per a tenir ‘un govern on el president hagi estat votat’. Sic. Òndia, quin geni! Que és que insinua que la legitimitat del president Puigdemont és discutible? Que és que no se’n recorda, que el nostre sistema és parlamentari? Que és que l’hem de considerar un ignorant, i esperar que els seus mateixos l’engeguin cap a casa? O bé, i això encara seria pitjor, és que el guia la neta mala intenció? No em digueu que exagero: del que ha dit es desprèn que el president no ho és de ple dret i que cal escollir-lo en una nova convocatòria electoral. I no se n’ha retractat. Es pot ser més malèvol i més ignorant?

Després de la restauració formal de la democràcia, ni al nostre país ni a Espanya no s’ha escollit mai cap president. Cap ni un. Fa vergonya de tornar-ho a recordar: amb els vots decidim com es repartiran els escons del parlament entre els partits polítics, i són els diputats que haurien de posar-se d’acord per investir un president. Vet aquí la grandesa dels sistemes parlamentaris davant els presidencialistes: cal que els candidats electes facin política, que dialoguin i arribin a acords que facin possible la investidura i la formació de govern.

Pretendre, per exemple, que s’imposi automàticament el cap de llista de la força més votada, com fan alguns, és la negació de la política i respon a una concepció profundament antidemocràtica. I ho és també embolicar que fa fort, com sí que ha fet Domènech, insinuant com qui diu que la convocatòria electoral que va culminar el 27-S va ser espúria perquè ningú no va avisar que Carles Puigdemont podria arribar a ser president. Ara resultarà que els colauistes i comuners són més personalistes que ningú, i que tot allò dels cercles i les assemblees només eren fantasies populistes…

Doncs jo crec que l’elecció del president Puigdemont ha estat una lliçó de diàleg, de negociació, de política. La constatació pràctica que el sistema parlamentari té sentit i a casa nostra funciona. I una lliçó que seria bo que n’extraguessin els caps de campanya dels partits i els periodistes que els amplifiquen els missatges: deixeu de convertir les conteses electorals en pseudo-eleccions presidencials. No som americans ni som francesos. No ens hem de limitar a votar una cara. És molt més interessant sotmetre a la prova dels vots un programa, un projecte, unes idees, un somni. Com ho ha estat ara i aquí el de fer un país nou.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, General, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*