Olímpics i paralímpics

Fa un parell de setmanes, just quan s’acabaven els Jocs Paralímpics d’enguany, la Dolors va publicar una opinió contundent a Vilaweb que jo també hauria pogut signar. La tesi es pot resumir així: fer uns jocs paralímpics ha estat una conquesta per començar a normalitzar la visibilitat de les persones amb determinades discapacitats, però mantenir-los pot comportar una nova segregació; no seria un bon revulsiu, ara, fondre’ls en el calendari amb els olímpics? L’endemà la segona tertúlia dels dilluns de Mònica Terribas se’n va fer ressò i va ser curiós veure com improvisaven una posició els periodistes esportius: va ser evident que els incomodava perquè els trencava els esquemes i les rutines professionals. Una raó més a favor de l’argument, doncs, que feia:

Calen uns jocs paralímpics? Carta oberta als representants d’esports i al COI

Dolors Borau

Aquest any ha estat olímpic, com tothom sap, i després de les olimpíades s’han fet els jocs paralímpics. Ho he seguit, vaig veure el vídeo promocional i he estat al cas de les competicions. El fet és que, ara que s’han acabat els uns i els altres han arribat a terme, hi he estat rumiant i no entenc per què aquests jocs han de ser una competició separada de la primera. Suposo que la resposta ràpida és: pels diners, pels espònsors. Però anem a pams.

Per què les persones amb alguna discapacitat física o sensorial o (i siguem més valents) amb una discapacitat intel·lectual només poden trobar-se entre ells, els seus similars? I compte, no estic dient que hagin de competir olímpics, paralímpics i especials olímpics tots junts. No parlo de competir, parlo de conviure i compartir. Realment no seria possible acollir tots els esportistes en una única olimpíada? No es podrien fer torns per disciplines per assegurar l’allotjament de tothom? D’acord, sí, és més complicat, cal més logística, però segur que es pot fer. I no podem acceptar que ens diguin que els grecs ho feien només amb els més preparats i atlètics, perquè d’això ja fa uns milers d’anys, no hi havia ni tan sols dones i perquè tenim el deure moral de millorar.

Imaginem que a la nostra vida, cadascú de nosaltres estigués condemnat a relacionar-se, només, entre iguals. Ja sé que tots busquem les companyies que ens són més afins. Els metges es relacionen entre ells, els mestres, els taxistes, els treballadors d’un centre comercial… Tothom fa el seu grup, tothom busca la seva zona de comfort, però què passaria si no permetéssim que els metges o els mestres de la pública i la privada poguessin relacionar-se? Seria absurd, oi? Tenim tendència a endreçar les coses perquè això ens dóna seguretat i tranquil·litat: normals amb normals i els que no ho són amb els que no ho són. Algú ha preguntat als paralímpics si volen fer esport només entre ells? Em sap greu ser crua, però crec que sé per què hi ha aquesta segregació, només cal que mireu el vídeo promocional: coixos, manxols, mutilats d’una o més extremitats, estrafets… Sincerament, és dur de mirar, a mi em costa i no demano disculpes per això, em costa i em sap greu que tinguin tants hàndicaps físics. Ara bé, un cop superes el dolor que representa comprendre la seva situació, tornes al pla de la igualtat perquè l’esforç, la voluntat, l’energia i la superació que ells representen és com la que representen els altres olímpics. Mirant-los comprens que fan el mateix, però cal superar la barrera visual. Tan difícil seria que a l’estadi olímpic, on es fan tantes curses simultànies, no es pogués alternar l’atletisme dels olímpics amb el dels paralímpics? I a les piscines? I en els partits d’esports col-lectius? I no podrien desfilar a la cerimònia inaugural tots junts? Cal que es facin cerimònies separades, jocs separats, vides separades?

Hem d’acostumar-nos a superar els cànons de bellesa, hem de fer l’esforç de no quedar-nos atrapats per la asimetria d’uns cossos mutilats, per la manca de destresa en certes tasques, per la necessitat d’altres tempos que no poden ser tan ràpids, ho hem de fer perquè és una mostra de respecte, d’intel·ligència i de voluntat. No hi ha excuses.

Escric aquesta carta oberta amb l’esperança que algú em digui on cal adreçar la petició (a quina entitat vinculada a l’esport, a quin ens de l’administració, a quina federació, comitè organitzatiu, etc) o perquè els que han de moure aquests fils comencin a fer-ho. Ep, tenim quatre anys de coll o els que facin falta!. No crec que això s’hagi d’arreglar amb un change.org ni que hagi de ser una iniciativa ciutadana. Qui organitza els JJOO és un comitè internacional i per arribar a aquest comitè cal que els governs, els esportistes i diverses entitats facin la feina de consens que s’hagi de fer si realment volem ser, tots plegats i sense distinció de països, valents i honestos i volem apostar per una societat sense pors i sense hipocresies, per una societat que no en té prou de ser políticament correcta perquè deixa que els diferents tinguin el seu moment de visibilitat (reduïda). Sens dubte, la celebració dels Jocs Paralímpics ha estat una bona conquesta que ha permès conèixer aquests altres esportistes. Ara toca fer un pas més. Qui vol agafar la torxa encesa?

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cosa pública i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*