I tu, tu també estàs desinflat?

A una setmana de la Diada, m’ha sortit un mail obert de crida a la mobilització. I és que hi ha molts més motius per tornar a sortir al carrer que no per limitar-se a ser-ne espectador. La independència no ens la regalarà ningú. Ens l’hem de guanyar, i la gran manifestació anual n’està essent, segur, un dels peatges més amables. Qui no sigui capaç ni d’aquest petit sacrifici… […]

I tu, tu també estàs desinflat?

Perquè tu, a una setmana de l’Onze de Setembre, tu com vas de mobilització íntima?

D’ençà que l’ANC va fer pública la seva proposta de manifestació d’enguany em trobo que aquest, aquell o l’altre, ciutadans de peu pla que només es representen ells mateixos, em diuen que aquest any no. Que ni s’hi apunten ni hi aniran. Que n’estan cansats. Que es pensaven que l’última seria l’última. Que quina presa de pèl. I es convencen que les xifres comparativament baixes d’inscrits que ens han anat torturant durant l’agost encara els donen la raó.

Però jo, què voleu, em surt de dir que no, vull dir que sí. Que jo i tant que hi aniré. Que sí que m’hi apunto —ja m’hi he apuntat: tram 37—. Que aquest any també i tants anys com faci falta. I que no en seran gaires, que ja ho tenim a tocar —bé que jo no sàpiga dir gaire com es traduirà exactament aquest a tocar—. Que la llibertat del país és més a l’abast que mai no l’havíem tinguda abans d’ara. I, veus, el previsible increment d’inscripcions d’última hora em dóna cada dia una mica més de raó.

No, jo no estic desinflat. Ni ho estic ni m’ho permeto. Però entenc que molts d’altres es desinflin. Per la percepció que la pugna interna s’ha instal·lat sense remei entre nosaltres: entre JxS i la CUP, entre Esquerra i el PDC, entre els referendumistes i els defensors a ultrança del full de ruta ja pactat. Per la constatació que a mesura que s’acosta l’hora de la veritat els en altra hora abrandats defensors del dret a decidir van trencant tots els ciris que troben a mà. Qui no recorda què deia el PSC en pes i el sofista Iceta tampoc no fa pas tant de temps sobre referèndums legals i acordats? O el que han dit fins fa quatre dies els seus successors en el discurs, Coscubiela i Rabell? I sí que tants ciris trencats ens afebleixen, afebleixen aquella incontestable majoria del 80% dels vots a favor del dret a decidir, per més que encara hi sigui. O entenc que hi hagi qui es desinfli quan torna a comprovar que això d’Espanya no té remei (ni tan sols quan ho tenen tan fàcil: ja ho hem escrit, que per ser president el Sánchez només —només!— hauria de negociar el referèndum) i que abans de baixar del burro són capaços de continuar d’eleccions en eleccions fins a l’abstenció total.

Sí, puc entendre els desinflats. Els entenc, però no m’hi resigno. Perquè aquesta batalla, i la independència final, l’hem de guanyar tots i cadascun de nosaltres. Nosaltres, i no pas això que se’n sol dir “els polítics”. Només si hi som, i si som molts, el procés rodolarà cap a bon fi. Només si hi som i si som molts, com fins ara i encara més, això que se’n sol dir “els polítics” traduiran per força aquesta voluntat popular en gestos, en actes, en lleis i en proclames que ens duran a la victòria.

Per això no estic desinflat. Ni em conformo amb una espera sense horitzó. I renovaré la senyera al balcó i sortiré al carrer el dia Onze i esperaré, pacient però amb el neguit de la il·lusió, el moment resolt de la desconnexió, de la insubmissió, de la sobirania. Que, ni que es faci llarg, ja no pot trigar.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*