Carles Fontserè, revisionista?

Nuvol1

Aquest estiu em va sorprendre, com suposo que a tants d’altres, un article publicat a Núvol per Henry Ettinghausen, que en rellegir les memòries de Carles Fontserè es preguntava si no hi parlava un col·laboracionista amb els nazis. La memòria de seguida se’m va posar a treballar per dins mentre veia com, per exemple, Agustí Colomines replicava amb duresa a l’hispanista, com també ho ha fet Assumpció Maresma. La memòria de seguida se’m va posar a treballar per dins, dic, i en vaig destil·lar aquí uns records de quan vaig fer d’editor de Fontserè. Els rellegeixo en copiar-los al bloc i tinc la impressió que algú pot dubtar de si els he escrit a favor o en contra d’Ettinghausen. No, els he escrit a favor del record que tinc, com crec que hauria fet Fontserè mateix. […]

Carles Fontserè, revisionista?

L’atzar dels moviments editorials de finals dels anys 90 em va convertir en editor de Carles Fontserè. Si les meves notes no m’enganyen, el dia 9 d’abril del 1997 em va trucar la Terri, la seva dona, per parlar de l’edició de les memòries i una setmana més tard, el dia 16, em venien a veure al despatx i els coneixia personalment a tots dos. Em portaven l’original, encara en redacció, del que seria Un exiliat de tercera i em van entretenir durant una molt llarga estona amb una conversa que em sap greu no haver enregistrat.

No feia gaire que Enciclopèdia Catalana havia adquirit Pòrtic i com a editor responsable de Proa em tocava repescar el fons literari del segell creat per Jordi Fornas i entomar els compromisos que considerés d’interès. Aquell n’era un: el 1995 Pòrtic havia publicat Memòries d’un cartellista català (1931-1939) i Fontserè tenia el projecte de continuar explicant la seva vida almenys en quatre o cinc volums més. El 23 de juliol vaig pujar a Porqueres i vam fer una llarga sessió de treball en què vam establir un pla d’edició de les memòries en només tres llibres: el segon abastaria fins al final de la guerra el 1945 i el tercer recollliria el periple per Mèxic i Nova York, fins al retorn a Catalunya. I aixi va ser: el 19 de març del 1998 em van fer arribar l’original nou d’Un exiliat de tercera, que apareixeria l’any següent, i el 2004 Proa completaria el cicle amb París-Mèxic-Nova York. Memòries 1945-1951.

Recordo que el juliol del 97, a Porqueres, Fontserè em va ensenyar l’estudi i la taula de treball on s’apilaven les fitxetes amb què anava documentant, amb una meticulositat admirable, el relat de les memòries. Perquè ell no en tenia prou de fer una evocació personal de les seves fetes. Explicava, amb aquella passió tan seva, les recerques que el duien més enllà dels treballs dels historiadors diguem-ne acadèmics en el seu afany per trobar referenciats els fets tal com recordava haver-los viscut. Em va parlar d’autors, em sembla que principalment nord-americans, els llibres dels quals, en aquella era pre-amazon, obtenia amb esforç i dificultat. No en vaig retenir els noms: ara penso —l’article d’Henry Ettinghausen gairebé hi obliga— que potser eren historiadors revisionistes o potser no, potser només eren autors crítics, si és que n’hi ha, amb les versions oficials de la història.

Aleshores, Carles Fontserè va aprofitar les seves memòries per revisar la història? No és aquesta la impressió que, escoltant-lo com en parlava i coneixent-li tota la trajectòria, em va fer. No crec que Fontserè necessités justificar cap dels seus episodis viscuts ni tampoc amagar-se’n. Més aviat devia buscar contrastar el record de l’experiència personal amb les fonts documentals, fos on fos que les trobés. I ho feia amb tota la llibertat, amb la llibertat que s’havia guanyat dia a dia, espavilant-se per sobreviure sense deixar d’aspirar a viure bé en circumstàncies de vegades extremes. Aquesta és la imatge d’ell mateix que me n’ha quedat, a partir de la lectura dels seus textos i d’aquelles poques converses expansives, memorables: la d’un home valent sense por de dir les coses tal com les veia.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*