Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Publicat el 25 d'agost de 2016

La transformació digital

629842-340x340

La Societat Catalana de Biologia publica cada any un volum de la revista Treballs. El darrer va aparèixer fa uns pocs mesos i, entre les ressenyes d’un parell de llibres, n’hi ha una de meva sobre La digitalització de l’Altre, de Carles Ruiz, que fa: […]

La digitalització de l’Altre
Els reptes de la democràcia en l’era del ciberespai

Portem molts anys parlant de noves tecnologies. Tants, que ja no en són gaire, de noves. I, en conseqüència, és hora de començar-ne a constatar els efectes certs. Carlos Ruiz, periodista i professor d’ètica de la comunicació a la Universitat Ramon Llull, dedica aquest assaig a analitzar-ne alguns. És així que La digitalització de l’Altre, reconegut amb el premi d’assaig Josep Vallverdú l’any 2014, radiografia el terreny que l’espai digital ofereix als mitjans de comunicació, un terreny que propicia una relació entre el públic i els mitjans diferent que no era en l’espai analògic, diferent sobretot pel que comporta políticament.

Hi ha un exemple eloqüent d’aquesta transformació: els recursos 2.0. Sembla una evolució natural que el que en el món dels diaris de paper era la finestra oberta a l’opinió dels lectors, les cartes al director, hagi evolucionat i s’hagi ampliat en els diaris digitals sota la forma de fòrum de comentaris i debat al peu de cada notícia. Ara bé, la dinàmica pròpia de l’espai 2.0 fa molt difícil que cap capçalera es pugui fer a la pràctica responsable, no de l’opinió que s’hi expressa, sinó del to i el registre de les intervencions. El més freqüent en aquests fòrums és que s’hi donin abans picabaralles que el contrast raonat de parers; són converses que solen aportar ben poc informativament, intel·lectualment.

Aleshores, què han de fer els mitjans? Filtrar i editar els missatges per evitar que desvirtuïn el valor de la capçalera que els aixopluga? Caldrien més recursos dels que hi haurà mai disponibles. I fer-ho podria ser percebut per molts dels lectors actius com un gest de censura. Perquè el ciberespai potencia en el lector la il·lusió que pot participar i participa efectivament en la construcció de la informació, ja sigui informant l’informador o opinant. Però, pel que s’ha vist fins ara, això no és sinó això, una il·lusió. Que posa el periodisme en crisi entre la seva funció tradicional com a emissor gairebé del tot unidireccional i el nou rol actiu del ciutadà-consumidor, com més va més avesat a la interacció compulsiva.

Carlos Ruiz analitza, a partir de treball de camp —sobre la conversa 2.0 dels lectors en edicions digitals de la premsa— i autors de referència —Habermas, Lessig, Lévy, Sartori, Wolton, entre d’altres—, les fronteres de l’espai mediàtic digital i el seu efecte en l’espai social, moral, polític. Un efecte que es pot resumir gairebé amb un joc de paraules: els mitjans cada dia poden treballar menys per “l’interès públic” i han de sucumbir més a “la temptació de l’interès del públic” (això és, “el més vist, el més llegit”).

El ciberespai, amb tot el seu potencial d’estímuls i possibilitats, sembla el domini de les paradoxes. Ens ofereix un immens espai de llibertat i, quan creiem que ens l’hem fet nostre, ens adonem que hi som del tot captius. Ens dóna accés, en aparença, en teoria, a la summa del coneixement; però acabem tenint-hi una relació superficial, banalitzadora, trista. Ruiz ho mostra, sense dramatisme, amb exemples. I deixa oberta l’esperança que no ens hi conformem, que el periodisme no s’hi conformi.

Cal veure si hi serem a temps. O si, per contra, el ciberespai i les eines que ens permeten accedir-hi ens han transformat fins a atrofiar alguna de les antigues capacitats i hipertrofiar-ne d’altres o de noves. Perquè, estem segurs que som exactament com érem abans?

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Crítica i ressenyes | s'ha etiquetat en , , , , per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent