Entre l’aritmètica i la cabalística

De vegades sembla que analitzem les coses per inèrcia. Vull dir, ara que hi ha hagut eleccions, que tot ha estat mirar que si aquest ha quedat primer i aquell no ha aconseguit confirmar el que li vaticinaven les enquestes, i para de comptar. Però mentrestant la suma dels vots s’ha traduït en unes xifres que potser parlen prou clar, si ens traiem les orelleres per escoltar-les. Això mirava de fer, des del biaix de casa, el mail obert d’aquest dilluns. […]

Entre l’aritmètica i la cabalística

Avui Espanya és ingovernable. I ho serà encara més mentre no compti amb els vots dels catalans. Aquesta és, em sembla, l’única conclusió segura que el ciutadà espanyol preocupat per la governabilitat del seu país podia treure després del 26-J –ja l’havia d’haver treta passat el 20-D–, i encara més si, a banda de ser ciutadà, fos un polític honest, valgui l’oxímoron. Però és evident que les coses no han anat per aquí, i ja veurem si hi aniran, per més que ara el president en funcions del govern espanyol digui que, aquesta vegada sí, convocarà a consultes fins i tot els grups d’Esquerra i Convergència.

Fixem-nos en això que diu l’aritmètica d’ara, per no fer-ho llarg: hi ha dos grans acords d’investidura teòrics, el de PP i PSOE (que suma 222 escons contundents) i el més inviable de PSOE amb Podem i Ciutadans (que en faria 188, 13 més que la majoria). Qualsevol altra combinació només serà productiva si rep el suport dels nostres partits independentistes: la de les ‘dretes’ (fins i tot si al PP i Ciutadans s’hi afegissin el PNB i els canaris) necessita els vots de Convergència (per a sumar entre 177 i 183 escons); per a la de les ‘esquerres’, calen els vots, a més, si més no del PNB (178).

És a dir, que pràcticament només hi ha una combinació possible que faci majoria prescindint dels nostres 17 diputats. I aquesta, l’aliança entre PP i PSOE, deu ser imaginable abans que res com una operació de salvació de la seva Espanya enfront de la reivindicació catalana. Que, no tan paradoxalment, per tant, encara l’exacerbaria: vaja, que potser sortirien del foc, però caurien a les brases d’accelerar el procés.

Quina sortida tenen, doncs, els aspirants a presidir el govern espanyol per a deixar enrere l’atzucac? Ser investits amb els vots de Convergència o d’Esquerra o de tots dos. I pagar-ne el preu. I quin seria, aquest preu? El de seure finalment a parlar de les aspiracions legítimes del poble català, expressades manta vegada al nostre parlament. Això és, negociar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Que seria, doncs, legal, acordat, vinculant i tot allò que hi vulgueu afegir.

Repetir aquest juny les eleccions del desembre ha tingut una gran virtut: ha permès a tothom qui vulgui tenir els ulls oberts de constatar que tots els camins porten al nostre referèndum. S’hi posin com s’hi posin. Hi portava la comparació escocesa, hi aniran anant les conseqüències del Brexit i, naturalment, hi aboca com més va més la governabilitat de les Espanyes. Que no tornaran a ser singulars, per més que se’n pintin de blau la pràctica totalitat de les províncies, mentre no agafin per les banyes el toro aquest de la unitat de la pàtria.

Això diu l’aritmètica, estricta com és. Mirar-s’ho de qualsevol altra manera allunya el qui ho faci de les fredes matemàtiques i l’aboca a les fantasies cabalístiques. Cosa que a Espanya (on dos més dos mai no sumen quatre, sinó que solen tornar-se només un als Països Catalans i almenys cinc a bona part de les comunitats autònomes d’identitat rojigualda) tampoc no seria tan extraordinària.

 

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*