Decepcions i esperances

Fa massa dies que, entre tràfecs ben diversos, uns quants de públics —hauria d’obrir una secció en aquest quadern tota per parlar només de Vil·la Joana— però també prou de particulars, he desatès el bloc. Hi recupero ara el mail obert de fa quinze dies, escrit sota l’impacte de la frustrada tramitació al parlament dels pressupostos, impacte a què convidava a sobreposar-se amb un títol d’inspiració janeaustiana, que potser encara valdrà la setmana que ve, si no som capaços de sorprendre’ns nosaltes mateixos amb un tomb de mobilització electoral…

Decepcions i esperances

Ja us ho diré i sense embuts: fa dies, setmanes que he deixat de seguir les notícies. Per què? Que s’ho facin, que tenim massa feina per a perdre el temps amb estira-i-arronses. Que s’ho facin, que jo vaig tirant.

La cosa ve de lluny, però vaig fer-me’n conscient arran de l’agonia de l’elecció del nou secretariat de l’ANC. Això, l’aire de pugna fins i tot partidista que prenia la cosa, se’m va fer tediós. I encara més la manera de servir-la per part dels mitjans de comunicació, fins i tot els suposadament amics. Vaig tenir la temptació de tornar a publicar aquest article d’ara fa un any sense tocar-ne res i tot…

I aquest meu desistiment informatiu ja ha passat a ser actiu amb la cançó de l’enfadós del pressupost. Perquè fa massa que, quan es tracta de la política de casa, tot el que pots llegir, escoltar o veure gira i tomba a l’entorn de l’avortó de negociació entre el govern i la CUP. Jo ja en tinc prou. Prou d’aquest tour de force patètic per fer baixar l’altre del burro. Ho és per part de la CUP: s’entén que entenguin que s’han de fer valer, és clar. Però duen les coses a un extrem en què el debat i la discussió política s’esvaeixen. És aquell extrem en què la discussió canvia de nom. I passa a dir-se xantatge. Ras i curt.

I em temo que no pot sinó ser patètic també per al govern i Junts pel Sí, tant si es planten i diuen que prou com si cedeixen una mica més per no acabar engegant a rodar el moment dolç de trencament que havíem aconseguit construir entre tots. Si no és que ja l’hi han engegat, els uns i els altres… quantes vegades després del 27-S?

El cas, com deia, és que ja s’ho faran. No penso perdre ni un instant més en aquest serial de pati d’escola en què els nostres han convertit l’acció del parlament. I no penso perdre-hi ni un moment perquè ja no poden decebre’m més. I perquè, alhora, per més que em decebin, no m’aixafaran l’esperança.

Vull dir que no cal que es justifiquin dient que si jo sóc més independentista que no tu o que si tu poses més en crisi el procés que no jo. No, s’ho poden estalviar. Pel que fa a mi, ho dic amb tota la modèstia, els allibero d’aquest teatre. Perquè jo sí que he trencat ja del tot amb l’estat espanyol. Jo ja he proclamat íntimament la independència. I sé que és una qüestió de temps que la proclama íntima, que l’alliberament que sento per dins, que la república que ja és casa meva, es faci extensiva a l’ordre administratiu i amb totes les conseqüències.

Doncs sí: jo vaig passant. I estic segur que som molts –quants?, un 10% de la població?, un 15%, potser un 20% o més i tot?–, molts més que mai no hem estat, els que vivim pertot on ens és possible sentint-nos ja independents. Som molts, segur, els que ja fa temps que anem passant.

Mentrestant, els qui gestionen políticament el dia a dia amb tan poca traça i, sobretot, des del maximalisme més infantil, que alcin la vista i mirin al voltant. Amb tan mal joc d’esgrima potser desaprofitaran el moment dolç que deia i ens faran fer una mica més de marrada. Però tots els que ja ens hem alliberat de la dependència no deixarem de tirar endavant. I ens serà ben igual que tots ells, l’un rere l’altre, tinguin les sigles que tinguin, es quedin a mig camí. Haurien pogut ser els nostres herois, però no ens farà gens de malícia oblidar-los si perseveren a encallar-se.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*