Oi?

Fa unes setmanes vaig publicar aquest mail obert. Després va quedar al calaix sense obrir del bloc. I ara que l’en trec, l’endemà d’una nova pantomima democràtica ara a Holanda, encara m’estaborneix més veure que no ha perdut ni una dècima d’oportunitat, al contrari, que era massa suau…

Europa, els cínics i els bàrbars

Però, així, què és això d’Europa? Jo us ho diré. Un empatx d’humanisme retòric, que no és sinó la carcassa que malvesteix avui el supremacisme greco-romà de sempre davant el bàrbar. I, encara més, una immensa llosa burocràtica per a disfressar l’estafa que ens assetja, tot i que se’ns presentin com la sublimació dels drets dels consumidors –ai, no: dels ciutadans– allò que són només interessos dels lobbies mes interessats, començant pel gran lobby que són els governs dels estats.

Ja fa anys que n’estàvem avisats, que això d’Europa era una farsa, un frau, un fracàs, una presa de pèl. Parlo de memòria: quan fa tres dècades els austríacs van portar Haider al govern, la resposta de les institucions europees no va poder ser més tímida ni acomplexada, a mig camí de tot. Recordem-ho: Haider, que era una mena de neonazi, va fer coalició per a governar el seu país i els altres governs europeus i les autoritats de la Unió van posar el crit al cel sense trobar la manera de dir prou.

Com si el sufragi universal ho acabés justificant tot. Però no, hi deu haver d’haver alguna cosa més que el valor dels vots: aquesta és la gran paradoxa democràtica. Alguna cosa més, per exemple –parlem d’Europa i des d’Europa–, els valors, els grans valors republicans. Liberté, égalité, fraternité. Si els hem posat a la base del bé comú com a marc de convivència, burlar-se’n, de paraula o a la pràctica, no hauria de tenir conseqüències?

No en va tenir de serioses –em sembla: ja ho he dit, parlo de memòria– en el cas de Haider. I, així, una vintena d’anys més tard, la presidència d’Hongria o la de Polònia han pogut recaure en qui han recaigut sense que les institucions europees hagin gosat fer gaire més que expressar una certa preocupació. D’entrada. Després, resulta que aixecar murs i reixats, com dins la Unió van començar a fer els hongaresos –o van ser els espanyols, abans, a Ceuta i Melilla?–, o empenyorar els béns dels refugiats com ara fan els danesos, va esdevenint la norma i aparentment ningú no se n’escandalitza. Jo sí: no vull viure dins una gàbia.

Si Europa es converteix en una peixera rere els murs blindats de la qual s’amunteguen la misèria i la barbàrie, digueu-me: què en queda, dels valors europeus? Què en quedarà, d’Europa? Que en quedarà, ara que l’extrema dreta sembla a un pas de conquerir el govern de França? Ara que amenaça seriosament d’assaltar les institucions alemanyes? Un exercici de cinisme descarnat. I una pregunta que no és broma –com la que es feia a Sud-àfrica Coetzee, a Waiting for the Barbarians, a les portes de l’ensulsiada de l’apartheid–: segur que els bàrbars són els altres? Segur que vénen de fora?

Sí, suposo que té sentit que continuem defensant el somni europeu. Que no renunciem a la construcció de l’Europa dels pobles. Que etcètera i etcètera. Però voleu dir que podrem fer gaire tros de camí més mentre Europa sigui un tren de baixa velocitat compost per estats-vagó i conduït per buròcrates, que roda i roda per una via sense estacions? Per quina finestra haurem de sortir per baixar-ne?