Espanya com a malaltia

Fragment d'una portada de la revista The Economist

Dilluns, el mail obert d’aquesta setmana s’aventurava a avançar algun pronòstic sobre els debats d’investidura d’ahir i de demà. Tot indica que no eren gens errats, però el mèrit no és meu… Quina rara coincidència, que l’espectacle del congrés coincidís amb l’alliberament d’Otegi, convertit en heroi (i protolehendakari!) per la mateixa Espanya que pretenia silenciar-lo.

Espanya com a malaltia

Tot indica que aquesta setmana els veïns ens oferiran un espectacle delirant. El congrés espanyol acollirà el debat d’investidura d’un candidat sense prou suport per ser investit president del govern, però amb ànsies de viure el seu minut de glòria. Ara, no ens enganyem: això és només una anècdota. Que encobreix el fet que ara com ara Espanya és, vista del seu parlament estant, un trencacolls sense sortida. Un mer miratge. Una romanalla del passat. Sense hortizó de futur.

Perquè el candidat podria ser un altre —sense anar més lluny, l’actual president en funcions—, però no tindria una perspectiva gaire millor: per això, com un Bartleby de pa sucat amb oli, ha dit al seu rei que preferiria no ser candidat abans de passar per un darrer minut, en el seu cas, de dolorosa passió. I així deu esperar, qui dia passa debat empeny, que l’altre s’estavelli com si això pogués fer-lo a ell inevitable, necessari.

Però és així que, ni l’un assajant pactes amb fums d’estadista, ni l’altre fent el joc de l’estruç, no trobaran el camí per a desencallar-ho. Perquè els suports que, amb xifres a la mà, els ho podrien permetre són excloents entre ells. I què els fa excloents? Sobretot sobretot, la incapacitat que tenen d’admetre que això, la seva Espanya, no és viable. Que no ho serà mentre no hi sumin els vots que ells en dirien perifèrics, començant pels nostres. Els quals, paradoxalment, només s’hi podrien sumar si la seva Espanya ja fos una altra.

Aviam si ens entenem: durant anys i anys Espanya ha utilitzat el terrorisme com a cortina de fum per evitar de mirar-se al mirall i debatre tranquil·lament sobre ella mateixa. I quan es pot dir que, tant se val ara amb quines armes, ha aconseguit posar-li el peu al coll i eradicar-lo a la pràctica, ja s’ha vist que el terrorisme no era el problema. Que potser els anava bé i tot per a no encarar-lo. Per a tancar-s’hi d’ulls i orelles.

I quin era, doncs, el problema? Que Espanya només s’ha sostingut, els pocs segles que ha estat, sota coerció —recordeu totes les amenaces que han caigut sobre les nostres il·lusions tots aquests darrers anys—. Però el món ha anat canviant, i avui la coerció i l’amenaça ja no fan l’efecte d’abans.

No, nosaltres no tenim por de deixar de ser espanyols. De no ser-ho. Perquè som molts que ja no ho som. I gairebé ens diverteix veure com ells, els líders polítics del país veí, competeixen per dibuixar-se l’Espanya a l’oli més grossa que l’altre. Prou: que no dibuixin més castells en l’aire. La seva Espanya no existeix. No és. Ho evidencia la composició del parlament que aquesta setmana farà impossible que sigui investit president del govern cap dels candidats que, sobre el paper, haurien de tenir opcions de ser-ho.

“Espanya viu de l’aire d’un cel gris: terres i mars lligades a un país que mai no ha existit”, cantava anys enrere a La Catedral el “Mambo” del visionari Jaume Sisa. Doncs aquí és on són ells, encara. A punt d’adonar-se que la seva Espanya és només una visió. Un malson. A hores d’ara tan sols una patologia. Amb la qual ja no ens tornaran a infectar. N’estem ben vacunats.

 

[Mantinc el poema visual, provinent de The Economist, amb què Vilaweb va il·lustrar l’article.]

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*