Per què els titelles sempre fan política?

L’últim mail obert, fa vuit dies, volia treure punta —arran del cas dels titellaires empresonats— a unes declaracions d’Albert Rivera que potser van passar sense gaire pena ni glòria. Deu ser perquè no deixa de dir coses, a força de piulades i declaracions a la tele, tantes que no queda temps perquè els espectadors les paeixin. Potser és una bona estratègia per neutralitzar la rèplica. I convé denunciar-la, perquè gairebé sempre que parla, fins i tot per no dir res, és eloqüent i ensenya la poteta… Com va ser el cas en relació amb la cultura i la política.

Per què els titelles sempre fan política?

Del cas dels titellaires empresonats, se n’ha parlat prou aquestes setmanes. O no: el que és prou escandalós és que pràcticament cap líder polític no cridés l’alto sobre la barrabassada que cometia un jutge amb el plàcet del ministre espanyol d’Interior. I encara ho és més que no s’organitzés de seguida un corrent de solidaritat al carrer que n’exigís l’alliberament immediat. Dels titellaires i dels titelles: Espanya és una broma tan pesada que la realitat no deixa de superar-hi la ficció. Quan el jutge, quatre o cinc dies després de detenir-los, va deixar anar els homes encara va ordenar de mantenir els ninots requisats. Rieu-vos-en, d’aquells acudits que ens explicàvem de nens, quan apreníem a ser pacifistes, en què el coronel de torn ordenava l’arrest d’un ruc, una escombra o un fusell, culpables de qui sap quina atzagaiada. O no eren acudits?

Això sí: el cas dels titelles de Madrid va generar corrents d’opinió a favor i en contra per Twitter, mar i aire. I entre tantes piulades n’hi va haver una que em va semblar especialment eloqüent. Va aparèixer al compte oficial del presumpte demòcrata Albert Rivera. El líder mediàtic de Ciudadanos va explicitar el seu acord amb la posició repressora del fiscal i, com a corol·lari, va deixar escrit: ‘En esta nueva transición debemos despolitizar la cultura, la educación o la justicia, para que sean cuestiones de estado y para todos.’ Despolititzar la cultura: només ens faltava sentir això.

Quin estrany concepte de la política s’ha anat imposant que és vista sota sospita fins i tot pels mateixos polítics? La cultura, l’educació o la justícia tenen, precisament, una alta dimensió política en la mesura que són eixos que vertebren la societat, és a dir, la cosa pública. I què és, si no això, la política? No, avui la política no hi és de més, sinó que la trobem molt a faltar: més política i menys interessos de partit, més política i menys afany de protagonisme personal, més política i menys sofisteria televisiva.

I, d’altra banda, quin estrany concepte de la cultura és aquest que la somia apolítica? Vejam si ho sabré dir: si la cultura encara és rellevant no és perquè bellugui riuades de diners, que no és el cas, o perquè, segrestada per les indústries de l’entreteniment, pugui esdevenir, quina paradoxa, soma addictiva per al nostre món feliç. No. La cultura no deixarà de ser rellevant mentre continuï essent, malgrat tot, l’instrument a partir del qual la majoria de ciutadans construeixen, individualment, la seva identitat. I mentre ho faci, a més, d’una manera crítica. La cultura és una de les poques eines de què disposem per aprendre a formar-nos un criteri propi sobre les coses. Per això, si una cosa no pot ser la cultura sense deixar de ser, és política. Per això la majoria de règims feixistes han rentat la cara de la cultura perquè semblés apolítica. Aquesta és la manera més eficaç de fer-ne un instrument d’adoctrinament al servei de la seva causa.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*