En quina llengua s’expressa la creativitat?

Avui fa vuit dies, a l’últim mail obert em feia aquest pregunta, arran de les declaracions del conseller de cultura entrevistat per un diari del qual no cal esmentar el nom. Avui ha estat Ignasi Aragay qui, al diari Ara, ha plantejat qüestions similars en tots uns altres termes. I és que l’arrencada de la legislatura, apassionant en tants camps, és ben tebiona pel que fa a la cultura. Segur que no sóc l’únic que està disposat a remarcar-ho sense conformar-s’hi. 

En quina llengua s’expressa la creativitat?

Llegeixo en un diari la que es presenta com la primera entrevista que concedeix el nou conseller de Cultura, l’honorable Santi Vila. L’entrevista és breu i la guia l’interès d’Orovio i Molina, que la signen, d’apuntar respostes a qüestions d’actualitat més que no pas de permetre-li d’oferir un punt de vista propi sobre el repte d’abordar la seva nova responsabilitat. Malgrat això, el conseller hi insinua tres o quatre idees que esperem que gosi anar desenvolupant.

Tant de bo l’accés dels ciutadans a la cultura vagi esdevenint l’eix que vertebri la política cultural ara i aquí, com sembla desprendre’s de la seva reacció a una de les primeres interpel·lacions que li fan. Ara, de quina mena d’accés a quina mena de cultura deu parlar el conseller? Si és cert que creu, com diu, que ser més cultes ens farà més lliures, deu aspirar a promoure polítiques que estimulin la voluntat dels ciutadans de cultivar-se, això és, de formar-se culturalment per tenir més esperit crític i, doncs, més capacitat de transformar la realitat. Bravo, dic jo: ho signo, per més que algú pugui titllar-nos, quan parlem en aquests termes, de somiatruites il·lustrats o de cultistes romàntics. Ho devem ser, ves.

Passa, però, que també hi ha respostes que mostren el conseller captiu d’aquella fascinació tan estesa entre els gestors culturals del nostre país. La fascinació per la presumpta salut empresarial de les indústries culturals del país. La fascinació per la projecció exterior dels productes culturals de bandera. Compte, la salut de les indústries i la capacitat de projecció exterior són cabdals, no en dubto gens. però jo les veig més aviat com una conseqüència que no pas com un objectiu en si. Què va primer, segons el conseller, el carro o els bous? L’entrevista és tan puntejada que llegint-la no ho podem saber.

Passa una mica això mateix, més endavant, quan els periodistes de La Vanguardia reincideixen a posar al conseller el parany d’aquella qüestió tan esgotadora de la llengua de la cultura. I diríeu que ell se’n surt seguint el manual d’instruccions. D’una banda, sembla defensar la centralitat del català, quan parla de la importància de prestigiar la llengua i de potenciar-la com a eina d’integració. D’una altra, sembla relativitzar-la absolutament quan distingeix, de fet, entre creativitat catalana i creativitat en català.

No ens en sortim. Perquè, en quina llengua s’expressa la creativitat? Em fa por que en això, ara com ara, la retòrica obscena de Ciutadans, de La Vanguardia i companyia hagi acabat convertint-se en l’opinió políticament correcta. És la retòrica que converteix la llengua en problema, que du a introduir polítiques de quotes lingüístiques, que aconsegueix d’imposar a la pràctica la subsidiarietat del català a la llengua de debò.

No, la creativitat no s’expressa indistintament en català o en castellà. La creativitat, quan hi és, s’expressa. Punt. De vegades –per raó de la disciplina artística de què es tracti o de la naturalesa de l’experiència–, la llengua hi té un paper purament instrumental. I llavors no hi ha debat. Algunes altres vegades, la llengua és la matèria sobre la qual es construeix l’objecte. I llavors tampoc no caldria que n’hi hagués. Ho diré d’una altra manera: té sentit discutir si hi ha una literatura catalana que s’expressi en llengua castellana? No gaire: a mi cada dia m’interessa més discutir si aquesta o aquella novel·la encara es pot considerar literatura.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, General, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*