Serà aquesta l’hora de la política cultural?

El mail obert d’aquesta setmana duia per títol una pregunta retòrica i capciosa. Retòrica, perquè em sembla que tots en sabem la resposta: un no com una casa de pagès. I capciosa perquè, tot i que no dubtem que no que no ho serà, potser acceptarem que molts diguin que sí que ho és, i que ho facin veure. Ja fa massa temps que a casa nostra la cultura és un mite i un tabú. I una pantomima. M’agradaria esperar que l’experiència cultural que es desprèn de les primeres referències literàries esgrimides pel president Puigdemont fos l’indici d’un canvi de signe. M’agradaria, sí, però…

Serà aquesta l’hora de la política cultural?

“Inútil qualsevol discussió amb els actuals representants de l’actual cultura catalana, negativa artísticament per bé que eficaç en altres ordres. La transigència o la correcció condueixen als deliqüescents i lamentables confusionismes de totes les valors, a les més irrespirables atmosferes espirituals, a la més perniciosa de les influències”.

Fa pocs dies em va caure a les mans el “Manifest groc” dels incomparables Dalí, Gasch i Montanyà, que arrenca com acabeu de llegir. I l’atzar va voler que, del tot impremeditadament, aquesta lectura coincidís amb la presa de possessió dels nous consellers del govern constituent. I mira com n’és de capriciós el cap: em va semblar que, dites avui, no han perdut gota de força interpel·ladora i subversiva. De vigència, abstracció feta de l’adscripció estètica que va inspirar el manifest. Que per què ho dic?

Perquè, a parer meu, des de la perspectiva de les polítiques públiques, al nostre país la cultura viu en estat de col·lapse. No, no pretenc fer balanç de la legislatura anterior, que, com que va començar amb mesures com el meu cessament, encara hi hauria algun miop que entendria que parlo ressentit —però si voleu fer-ne, de balanç, podeu llegir l’opinió contundent de Minguet, que s’ho val—, sinó plantejar una qüestió una mica més general.

D’ençà de la recuperació de les institucions, després de la dictadura i durant aquesta llarga transició, ens hem convençut que un dels eixos de l’acció de govern havia de ser i seria la política cultural. Catalunya serà cultural o no serà. Però el cert és que, més enllà dels fonaments que en va posar Max Cahner, de política cultural n’hi ha hagut més aviat poca. Fixeu-vos-hi. Preocupació per les indústries culturals, força. I maniobres de distracció perquè la cultura no fos una molèstia, prou. Però la política cultural que mereixia el mite de la civilitat catalana ha estat minsa. Molt minsa.

Fixeu-vos-hi, dic. Durant trenta-cinc anys les successives conselleries de cultura han focalitzat la seva acció, en el milor dels casos amb més bones intencions que recursos, en polítiques de protecció del patrimoni i de suport a les indústries culturals. Però només ocasionalment han pogut o han volgut posar el focus en la creació i encara menys en l’experiència cultural dels ciutadans. Posaré dos exemples d’això que vull dir, per no allargar-me gaire més.

Un: el gruix de les polítiques públiques de cultura a casa nostra consisteix a concedir subvencions. I la principal obsessió de l’administració i del sistema mediàtic i polític que la tutela, per dir-ho suaument, ha estat garantir que la política d’ajuts sigui justa, transparent i objectiva. Semblen tres bons adjectius. Però a la pràctica han comportat que sigui cada vegada més difícil que l’eina de les subvencions permeti fer política cultural. Els criteris de concessió s’han de poder explicar objectivament i la concessió mateixa hauria de ser, és clar, transparent. Però la distribució de diners no ha de ser justa, sinó que ha de servir per a uns objectius polítics —que no hauria de voler dir ideològics ni, encara menys, de partit—. Si no, ja no hi ha política cultural. Hi ha repartidora de menjadores. I, a sobre, de pela amb cinc. És aquí on som encara.

L’altre exemple. Busqueu i rebusqueu, i si trobeu en algun paper oficial aquest concepte de l’“experiència cultural” que he escrit fa un moment, m’ho expliqueu. No, el terme que administració i agents culturals fan servir de deu, de vint, de trenta anys ençà és un altre: consum cultural. No diu ben bé el mateix, oi?

Dalí, Gasch i Montanyà van deixar anar, en el seu manifest del 1928, una pregunta que és per pensar-hi: “De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques?” M’agradaria esperar que, aquesta legislatura crucial, arribés l’hora, finalment, d’enfilar l’agulla d’una política cultural de debò, ambiciosa i compromesa, per a l’estat que hem de construir i la societat que aquest estat servirà. Aquells que creieu que la cultura no és només una pàtina de vernís per enlluernar les tietes, ni una cirereta sobre el pastís ensucrat de l’entreteniment, no trobeu que ja en seria hora?

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*