I ara, per què no toca, senyor Carod?

10 I ara per què no toca, Carod

El desembre del 2003, Artur Mas va guanyar unes eleccions amb una majoria tan justeta que no va poder formar govern. En aquells moments Esquerra va jugar el seu estira-i-arronsa per davant mentre per darrere es posaven les bases del primer tripartit.  El desè article col·lectiu que vam signar al diari Avui —gairebé cinc anys del primer, “Ara toca, president”, adreçat a Pujol— defensava l’aliança entre els partits sobiranistes. Vaja, salvades totes les distàncies —que en són moltes—, el que finalment hem aconseguit entre tots aquesta setmana…

I ara, per què no toca, senyor Carod?

Avui, 3 de desembre del 2003

Francesc-Marc Àlvaro, Joaquim Colominas, Agustí Colomines, Oriol Izquierdo, Pere Martí, Xavier Roig, Albert Sáez, Ferran Sáez, Marçal Sintes 

El 7 de gener de 1999 vam publicar en aquest mateix diari l’article “Ara toca, president”. El motiu d’aquell article estava clar: davant la davallada de CiU, que va salvar els mobles perquè va aconseguir batre el PSC amb 56 diputats, i del fet que ERC n’havia aconseguit 12, la nostra opció era que calia formar un govern que aplegués les dues sensibilitats del nacionalisme català. No ens en vam sortir. Finalment, CiU va enderiar-se a cercar el suport dels 12 diputats del PP per tirar endavant un govern en minoria. Aleshores ja vam advertir que una decisió com aquella tindria uns costos alts, com així ha estat, i que el rebuig a un pacte nacionalista ens faria perdre quatre anys decisius. Aznar hi ha posat la resta.

Ara, quatre anys després, ens trobem davant del mateix dilema, però amb dos canvis substancials. En primer lloc, ja no és CiU qui pot decidir la formació d’aquest govern, perquè matemàticament és impossible, i, en segon lloc, el PP ja no és, almenys al Parlament de Catalunya, una variable a tenir en compte. Encara hi ha dos aspectes més a considerar: ara, com aleshores, CiU ha guanyat les eleccions, a pesar de perdre molts vots i molts escons, i, per altra banda, el projecte de canvi de Pasqual Maragall i del PSC no ha aconseguit, com tampoc llavors, de quallar com a alternativa, si és que no s’apropia uns vots, els d’ERC, que, a diferència d’ICV, en cap cas van ser reclamats per fer de Maragall el proper president de la Generalitat. Sigui com sigui, ERC va dir que després de les eleccions, i a partir dels resultats, actuaria en conseqüència. Però el resultat els ha complicat el panorama, tant com a CiU el 1999, quan podia haver propiciat una majoria nacionalista i, en canvi, va optar per aliar-se amb un partit estatista. La federació de CiU ja deu saber a hores d’ara que va equivocar-se en la tria, i és a la vista que l’electorat nacionalista és cada vegada menys condescendent amb aquells que, davant la possibilitat de consolidar l’espai de reivindicació nacional, es decanten per una altra mena de fidelitats.

Per tant, avui dia la responsabilitat del que passi serà d’ERC i de l’anàlisi que l’esquerra nacionalista d’aquest país faci del moment que vivim. És una mica sorprenent, tanmateix, que ERC encara no hagi reconegut que les eleccions les ha guanyades CiU –i més que sorprenent és ofensiu que tampoc no ho hagi fet, ans al contrari, el PSC ni el seu candidat, Pasqual Maragall–, sobretot tenint en compte que Catalunya es regeix per un sistema parlamentari, si és que no ha quedat presonera d’una interpretació malèvola –i, de fet, antidemocràtica– que escampen certs comentaristes que durant la campanya van atacar els republicans tant i amb tanta cruesa com certs sectors de CiU. Si CiU es va equivocar menystenint l’autonomia del discurs d’ERC, resultaria més aviat surrealista que fossin els mateixos republicans els que se sotmetessin ara voluntàriament al diktat del PSC, ICV i la cort de gent que diu que el projecte de canvi de Maragall ha sortit reforçat del 16-N. Només es podria entendre una cosa així si, com CiU el 1999, ERC ja hagués pres una decisió abans de presentar-se a les eleccions i, en el fons, estigués escenificant-ne l’a- plicació menystenint el resultat electoral. Aquesta dependència d’ERC d’una política que no és la seva seria tan errònia i perjudicial com va ser-ho la de CiU el 1999.

I aquesta constatació ens porta a una altra reflexió. ¿Per què ERC, que té la clau per fer possible la formació de qualsevol govern, s’ha desfet tan ràpidament de la seva proposta de govern de concentració? CiU va respondre a la proposta republicana amb un “per nosaltres no quedarà”, que volia dir sí, mentre que els socialistes s’hi van negar en rodó. Però és que si ERC tenia tan clar que calia aquesta fórmula de govern, ¿per què l’han desestimada si només calia convèncer un dels possibles socis, el qual, a més –bé que la seva arrogància pugui induir els incauts a pensar que no és així– depèn dels republicans per accedir al govern? ¿Per què ERC malbarata el poder de decisió que li han donat les urnes i es deixa col·locar en una posició subsidiària? Massa preguntes sense resposta per a un temps de tanta transcendència. I un cop escampat el dubte, és legítim, doncs, que comenci a instal·lar-se la idea que tal vegada ni la mateixa ERC es creia la proposta o bé que la van fer per sortir del pas a l’espera que fossin els electors els que indiquessin quina havia de ser la política d’aliances postelectorals. Si fos així, malament rai, perquè segur que molta gent se sentiria estafada per la debilitat republicana a l’hora de mantenir les conviccions, que se suposa que havien estat formulades per interès nacional i no tan sols com una especulació partidista. Si ERC havia arribat a la conclusió que la reforma de l’Estatut i del finançament –que per ara és l’únic marc legal que ens permet de posar en marxa polítiques de redistribució social– només es podia fer, donades les circumstàcies d’una majoria absoluta del PP a Madrid, amb un acord de govern d’àmplia base, ¿per què ha renunciat tan de pressa al seu argument i a la seva força? La política és, precisament, l’art d’administrar la força i, de moment, la força d’ERC i del seu govern de concentració només ha durat una setmana. Nosaltres ho lamentem. Però, atès que ERC ja han decidit desfer-se de la proposta que havia d’acabar amb la Catalunya dual i que, a sobre, tenia la virtut de convertir-la en el pal de paller d’un govern d’aquesta mena, cal prendre posició, si és que els republicans no es decideixen a reconsiderar la seva posició, acceptant fins i tot el risc de quedar-se a l’oposició.

En cas contrari, només hi ha dues alternatives: o la formació d’un govern de coalició del nacionalisme plural entre CiU i ERC, que faci president Artur Mas, o bé la constitució d’un govern d’esquerres entre PSC-CpC, ICV-EUiA i ERC amb Pasqual Maragall de president. Totes dues possibilitats són legítimes, és clar, perquè vivim sota un règim parlamentari i el que compta són les majories que s’acordin dins la cambra. Tanmateix, des d’una perspectiva nacionalista, democràtica i progressista, què ens convé? Els triomfadors de la nit electoral van ser CiU i ERC o, si es vol personalitzar, Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira, mentre que Pasqual Maragall i el PSC, per més que els cogui i que, indescriptiblement, es resisteixin a acceptar-ho, en van ser els perdedors. A més, les eleccions també van mostrar que el nacionalisme català és plural –o almenys tan plural com ho pugui ser l’esquerra– i, sobretot, fort, cosa que només han negat durant anys els comentaristes més sectaris i antinacionalistes que hi ha en aquest país. Costa de creure que ERC es refiï d’aquells que formen part de partits espanyols, per autònoms que diguin que són, per encetar un nova etapa que ha de ser d’aprofundiment nacional i que, entre altres coses, ha d’intentar reparar el desequilibri fiscal que patim els catalans, amb el que això té d’injustícia social i de discriminació en infraestructures i recursos. Setze anys de govern socialista a Madrid, sumats al seguidisme que el PSOE ha fet del PP en qüestions d’espanyolisme en aquests anys, ja ens han demostrat fins on arriba la fe autonomista, ni que només sigui autonomista, dels socis del PSC, partit al qual, per cert, ERC no fa signar cap document que expliciti la renúncia a la dependència política estructural que té, cosa que sí que reclama de CiU en relació amb l’aliança conjuntural que la federació nacionalista ha tingut amb el PP d’Aznar. No s’hi val a exigir als uns el que no s’exigeix als altres, com tampoc no s’hi val a admirar Ibarretxe i aliar-se amb aquells que són contraris al procés sobiranista encetat pel lehendakari.

Des del nostre punt de vista, per tant, si el 1999 vam dir al president Pujol que en aquell moment tocava acordar un govern nacionalista amb ERC més enllà de la matemàtica parlamentària, avui li volem preguntar al senyor Josep-Lluís Carod-Rovira per què ara no toca. ¿És que no estem pitjor ara que aleshores? ¿És que del nacionalisme regionalista de CiU hem de passar a l’independentisme regionalista d’ERC? A parer nostre, vist que no sembla possible el govern d’unitat, només un govern de coalició del nacionalisme plural, totalment independent dels condicionants estatistes, impedirà que el nacionalisme d’a- quest país es converteixi en moneda de canvi per constituir majories a Madrid. Ara, doncs, que ERC té la paella pel mànec, els toca a vostès, senyor Carod, decidir-se. I vostè ja sap que no ens va donar la consigna de fer aquell article com ningú ens ha donat la de fer aquest.

10 I ara per què no toca, Carod

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*