La doble desconnexió

Tenia pendent de deixar anotat en aquest bloc el penúltim mail obert, el que va aparèixer l’endemà de les eleccions generals espanyoles. Només fa un parell de setmanes, i tan lluny que queden… I, alhora, quanta feina que els donaran. Sabrem treure rendiment del seu impàs, des d’aquí, tant si nosaltres celebrem noves eleccions com si no, o continuarem fent l’enze?

La doble desconnexió

Fa prop de tres mesos que ens vam donar una folgada majoria absoluta per començar a fer camí cap a l’estat propi sense haver de demanar permís a ningú. Així ho va proclamar, el nostre segon 9 de novembre, la resolució del Parlament per l’inici del procés de desconnexió democràtica de l’estat espanyol. Quan escric aquest article ja sabem del cert quants diputats hem decidit que vagin a les Corts espanyoles a proclamar aquesta voluntat de desconnexió —una voluntat que, jo no en dubto, ben aviat veurem com es comença a concretar en fets—. I ja hem anat sentint com l’unionisme aquí, i ho farà després el conjunt del nacionalisme espanyol, indiferents al resultat real de l’escrutini, l’interpreten com una derrota del procés cap a la independència. Una vegada més. S’hi refermaran, contra tota evidència, o ni la seva indissimulable patacada els sacsejarà a la fi?

Si és que sí i ens tornen a pintar derrotats, la seva reacció no farà sinó expressar que, abans que aquesta nostra voluntat de desconnexió d’Espanya s’institucionalitzés solemnement —després de tants anys que s’ha anat covant de manera lenta, creixent, profunda, en cadascun de nosaltres—, era en realitat Espanya que havia desconnectat, tan superba, de Catalunya, del conjunt dels ciutadans del nostre país. Perquè, de l’obcecació de la majoria de les forces polítiques espanyoles, i de les estructures  de l’estat en el seu conjunt per al qual aquestes treballen, a negar reiteradament el que diuen les urnes a Catalunya jo en diria desconnexió. De l’obcecació a ignorar els trets estructuralment diferencials del mapa polític del Principat, al capdavall un dels reflexos més nítids de la nostra identitat nacional, jo en diria desconnexió. Desconnexió, sí. De la realitat catalana. O, simplement, desconnexió de la realitat.

Però, i si fos que no? I si, finalment, s’obrés la meravella que accepten que les coses són com són? I si, davant la probable impossibilitat que cap combinació de candidatures permeti construir a Espanya una majoria prou estable per ser capaç de governar, els canviés la mirada sobre la nostra realitat, la realitat els forcés a canviar-la, i s’hi reconnectessin?

Costa d’imaginar que, després de tot el que hem vist i sentit, com qui diu d’un dia per l’altre, poguessin començar a anar admetent que a Catalunya la voluntat de decidir sobre el propi futur és abassegadora. I encara és més inimaginable que accedissin a acceptar, d’una vegada, que el suport a la independència, si és que avui no és absolutament majoritari, ho serà amb tota probabilitat demà, o d’aquí a una estona. Costa d’imaginar, sí, però la fragmentació del Parlament espanyol que, mentre escric, ja s’ha confirmat, potser els hi obligarà. Quina ironia, oi, si finalment la governació de l’estat depenia de nosaltres…

Com són les coses: tot indica que el 20D haurà donat una última oportunitat a Espanya de superar la seva desconnexió històrica amb Catalunya. Per tal que, finalment, si ens refermem que la volem, puguem acordar una desconnexió ben ordenada… Us imagineu que en fossin capaços?

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*