Qui hi guanya?

07 Qui hi guanya

Fa entre dotze i quinze anys una colla d’amics vam publicar una sèrie d’articles, començant per un que va fer certa fortuna, Ara toca, president. Els continuo penjant ara aquí, potser com si això pogués ajudar a certificar el canvi d’època que sentim. Avui és el torn de “Qui hi guanya?”, escrit a propòsit de la infausta llei de partits, una iniciativa que va evidenciar aleshores amb tota l’eloqüència —i continua evidenciant ara, ni que aparentment, afortunadament, bona part dels nostres pronòstics no s’hagin complert— què entenen alguns per regles del joc democràtic…

Qui hi guanya?

Avui, 20 de maig del 2002

Francesc-Marc Àlvaro, Joaquim Colominas, Agustí Colomines, Oriol Izquierdo, Albert Sáez, Ferran Sáez, Marçal Sintes 

Continua el procés per, a través de la reforma de la llei de partits polítics, il·legalitzar Batasuna. A casa nostra, tot i les discrepàncies internes, CiU, que compta amb els vots del PP per acabar la legislatura, no gosarà finalment contravenir el seu aliat parlamentari i hi votarà a favor, un cop acceptades les seves prevencions. Quant als socialistes catalans, tot i que hem sentit Pasqual Maragall i Jordi Solé Tura blasmar la llei, ja han anunciat que el seu posicionament al Parlament espanyol serà –per desgràcia– exactament el que els dicti el PSOE. Des del nostre punt de vista, el sí és un error, per bé que cal admetre que finalment la llei no serà aquell nyap antidemocràtic que obria la porta a la il·legalització de les idees (la seva redacció original era tan ambigua que, segons com s’interpretés, permetia situar fora de la legalitat opcions tan legítimes com les de tarannà independentista o republicà). Resulta curiós que un partit, el PP, que en els últims anys no ha deixat d’omplir-se la boca amb la paraula llibertat vagi confegir una norma que no perseguia altra cosa que limitar-la. A Aznar i els seus els aniria bé llegir i, sobretot, entendre, per exemple, Rosa Luxemburg, que fa molt va deixar dit que llibertat “és sempre i exclusivament llibertat per al que pensa d’una altra manera”.

En el moment actual del debat, creiem que hem de fer-nos una sola pregunta: cal una llei dissenyada amb la finalitat declaradament particular de segregar Batasuna? A banda de l’anomalia que suposa fer una llei ad hoc per a un cas particular, s’ha de recordar que la democràcia espanyola ha estat insistint fins ara als activistes d’ETA i als seus entorns que no existeix cap raó per al terror, tota vegada que les seves idees es poden defensar perfectament en el marc del sistema democràtic. De forma absolutament incoherent amb aquest discurs, ens trobem que Aznar i companyia volen excloure, amb el concurs de CiU i el socialisme català, la formació radical, tot negant-li el dret a concórrer lliurement i en igualtat de condicions en el mercat polític i electoral. Som dels que creiem fermament que la violència no només es combat mitjançant l’actuació policial sinó també afavorint el diàleg i la incorporació dels violents al sistema de partits.

Al·leguen determinats polítics obsessionats per l’opinió pública que, segons les enquestes, la societat catalana està majoritàriament a favor de la il·legalització de Batasuna. Probablement, seria menys equívoc dir que està contra la violència. Ara bé, ningú no pot garantir que la il·legalització d’una formació política com Batasuna serveixi per acabar amb el terrorisme. Res no fa pensar –tampoc l’experiència en altres latituds– que situar Batasuna fora de la llei perjudicarà ETA i la portarà cap a la seva necessària desaparició. És més: no solament hi ha el perill que la llei no doni els resultats pretesos, sinó que molts especialistes abonen la possibilitat que, en realitat, l’aplicació de la llei de partits suposi un enfortiment de l’organització terrorista pel que fa a la seva cohesió interna i també al suport que, malauradament, li presta una part important de la societat basca.

Des del punt de vista de la conveniència política de la llei, no deixa de ser almenys curiós que aparegui just en el moment que, com van demostrar les eleccions basques de fa un any, s’està produint un important i evidentíssim transvasament electoral i de simpaties des de Batasuna cap a opcions com el PNB i Eusko Alkartasuna. Igualment, sembla inoportú promulgar una llei per il·legalitzar la formació radical ara que en el seu àmbit s’està vivint un apassionat i transcendental debat entre els sectors més immobilistes i els que han començat a censurar explícitament i en públic la violència que exerceix ETA. Ara la nova llei pot tallar aquest doble procés. Temem que un dels principals efectes de la il·legalització de Batasuna serà la intensificació de la violència, i a més pot refer la cohesió del conglomerat polític i social que hi ha al voltant d’ETA i donar arguments contra la renúncia a la violència i la participació en el debat polític democràtic.

En conclusió: a qui beneficia la iniciativa del PP? Promoure o consentir l’aprovació de la llei és restringir la democràcia i, probablement, fer un favor als violents.

07 Qui hi guanya

 

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*