Carta a l’amic gihadista

Com hem de reaccionar davant uns atemptats com els que van sacsejar París, i tots nosaltres, fa dues setmanes?  Com podem reaccionar-hi? Amb por, és clar, segur: seria deshonest negar-ho. Però, acte seguit, refusant el terror, reconquerint la llibertat d’entrada als nivells més casolans: el de sortir al carrer, agafar el metro, anar aquí o allà, no deixar de fer-ho per si de cas. El mail obert de la setmana que ara s’acaba va ser fruit d’aquesta mena de debat intern. Hi vaig donar forma de carta; una imaginària carta a l’amic gihadista que no tinc. L’exercici era de risc (literàriament, vull dir, emocionalment): espero haver-lo superat.

Carta a l’amic gihadista

M’agradaria escriure’t i conversar llargament amb tu. Necessito mirar-te als ulls i demanar-te per què fa uns dies una colla de xicots, en nom de la gihad, van assassinar un centenar i mig de persones a la ciutat de París, indiscriminadament, gairebé per atzar. Tu ho entens? En tens cap explicació? Hi trobes justificació? I necessito que em miris als ulls i em responguis, sense por. Estic segur que, si en parlem i a mesura que n’anem parlant, coincidiràs amb mi que res no pot justificar aquesta mena d’accions. Aquests assassinats. Aquest terror. Que no tenen defensa. Ni en nom de cap déu. Ni en reacció a cap injustícia.

Aquesta entitat que es fa dir Estat Islàmic ha reivindicat els crims. I ha pretès argumentar que els objectius van ser elegits perquè eren caus de vici i perdició. Tu ho creus, això? Una sala d’espectacles on actua una banda de rock californiana, deu ser un indret gaire pecaminós? Si respons que sí, t’adones de quin concepte de la virtut i del pecat tens? I, si el tens, amb quin dret creus que pots imposar-lo als altres? Encara més: ni que s’hagués atemptat al cor mateix de la vida més diabòlica que puguem imaginar, què hauria justificat l’atemptat? És que es pot lluitar contra el pecat, sigui el que sigui que pugui voler dir això, amb la violència i l’abús de la força?

Pretendre revestir de cap mena de qualitat moral i exemplaritzant els assassinats de l’altre dia és, directament, obscè. Només s’hi poden trobar raons des del fanatisme. I el fanatisme és diametralment oposat a l’esperit crític. Sense esperit crític es perd la capacitat d’elegir amb responsabilitat. La capacitat de ser lliure. Potser sí que renunciar a la llibertat dóna alguna mena de seguretat. La de no equivocar-se mai, ni tan sols quan t’equivoques. Al preu de tenir una vida escarransida i sense ànima. No la vull per a mi ni la voldria per a tu.

Aquests dies també hem sentit que el que pretenen els terroristes és portar la guerra que es viu a Síria o a l’Iraq al cor de les ciutats d’Europa. Perquè tots nosaltres sentim en carn pròpia el pa que s’hi dóna, en una nova posada al dia de la llei del talió, aquella forma primitiva de justícia que, avui, només és revenja mal dissimulada. T’hi mostres comprensiu, amb aquestes raons? Doncs si és que sí ets víctima del ressentiment. I el mal del ressentiment, sobretot quan ha adquirit dimensions genèriques, còsmiques –com quan té per objecte Occident i la seva aparença de benestar, o les altres religions i formes de vida pel sol fet de ser altres–, és que res no te’n guareix: qualsevol cosa que facis per exterioritzar-lo l’alimenta. És un verí del qual només et desintoxicaràs si hi renuncies. Res que fem nosaltres, els altres, no te n’alleujarà.

M’agradaria escriure’t i que en parléssim amb tranquil·litat, per trobar aquells espais de complicitat on, per damunt de qualsevol discrepància, l’abraçada, l’afecte i la il·lusió compartida són possibles. Però no ho faré. No escriuré aquesta carta a l’amic gihadista per la senzilla raó que no sabria a qui adreçar-la: no tinc cap amic gihadista, ni tan sols conec, que jo sàpiga, cap persona que defensi la gihad. I aquesta és, segurament, en bona part, l’arrel fonda del problema. Perquè només el contacte personal i la proximitat que en deriva pot esquerdar la barrera insalvable del fanatisme i estovar el ressentiment. Només la construcció de vincles humans ens permetrà de superar la despersonalització que ens imposen les ideologies. Però encara no sé per on començar ni amb qui. De moment.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*