El mite de la independència (judicial)

Dilluns publicava un mail obert sobre aquest concepte tan paradoxal, pur oxímoron, de la independència judicial. I, com per donar-me una mica més la raó, l’endemà els jutges catalans (o sigui, que viuen i treballen a Catalunya, sigui dit sense malícia) deixaven plantat el president de la Generalitat. I, per la nostra banda, amb l’anunci de la primera resolució que prendrpa el nou Parlament, estem a punt de fer un pas de gegant per començar a recusar les lleis espanyoles i els funcionaris que vetllen perquè ens siguin aplicades. El rellegeixo, doncs, en acabar la setmana. I m’hi refermo.

El mite de la independència (judicial)

És curiós que sigui tan malvist criticar els jutges. Vaja, que ells s’ho prenguin tan a la valenta, cada vegada que algú gosa posar-los en qüestió. I és que no els hauria de venir gaire de nou: quantes vegades no heu sentit a dir allò que més val sentència de metge que no de jutge? I més val, perquè pot ser que un metge s’equivoqui, i aquest error, si hi és, sol anar a favor de la salut del malalt; en canvi, el jutge sembla pretendre ser sempre infal·lible i aspira a situar-se, per dir-ho clar, per damunt del bé i del mal. Però no, per damunt del bé i del mal no que no hi ha res. Tampoc els jutges. Ni la justícia. Enlloc, ni tan sols a Espanya.

Però en aquest cas la reacció davant qualsevol apunt de crítica és considerar que s’ataca la institució, no pas les persones en què s’encarna, i sobretot la seva independència. El que en diuen la independència de la justícia. Que no és sinó un mite per a construir un tabú. Mirem-nos-el, aquest mite, i fem-ho sense por de ser crítics. Siguem-ne amb els funcionaris de la justícia. Siguem-ne, també, amb el sistema que representen.

A Espanya el sistema judicial és tan independent com ho és l’exèrcit, la banca o l’Església. Evidentment, ara no parlo de separació de poders, sinó d’història: a Espanya, el sistema judicial, com la resta d’estructures de l’estat, és, malgrat aquesta mica de vernís o aquell conat de lífting, el mateix que era durant el franquisme. La transició, viscuda en el seu moment, va tenir algunes virtuts, no cal que ho neguem, i potser aleshores en va semblar una que no hi hagués un trencament d’arrel. Però amb el pas del temps aquesta improbable virtut ha esdevingut un dels grans mals del sistema. Així com Franco ho va depurar tot el 39, a mata-degolla, a final dels setanta no es va gosar netejar gairebé res. En van dir reconciliació, d’això. Avui sabem que no ho va ser, ni de bon tros. Els qui hi van arribar com a vencedors se’n continuen considerant i sentint. És inútil que n’esperem, posem per cas, cap gest per a dignificar la memòria del president Companys.

I ara sí: per això dic que, sobre aquest vici estructural fundacional, parlar de separació de poders és una fantasia. És en aquestes coses, també, que es veu que Espanya no té tradició democràtica. Que s’escandalitzi qui en tingui ganes: el comportament públic de polítics, empresaris, intel·lectuals i més bestiar, també jutges i fiscals, només s’entén per això, perquè aquí al costat no hi ha veritable cultura democràtica. Segurament caldria que passessin un parell de generacions més perquè aquesta comencés a clavar arrels. Ep, i que s’hi esforcessin.

Quan els funcionaris de la justícia es dolen que els critiquin i per això se senten injustificadament atacats, demostren que no han entès gaire de què va això de la democràcia. No, no estan per sobre del bé i del mal. I es poden equivocar. I s’equivoquen, segur, si més no moralment, si entenen que l’única cosa que poden fer i que han de fer és aplicar la llei. Perquè no l’apliquen: la interpreten. I les interpretacions per força tenen connotacions ideològiques. O no tenen ideologia, els jutges? O no és que estan associats en aquesta associació o aquella segons si ho veuen tot des d’un biaix o d’un altre? Doncs, els qui imparteixen justícia no són ideològicament independents. I això, a Espanya, sense tradició democràtica fonda, té les conseqüències que té.

Però hi ha més. De vegades trobo que sembla que ens agradi fer-nos l’ingenu. Per exemple, quan diem que els jutges actuen al dictat del Partit Popular. No, no ens equivoquem. Aquí el Partit Popular és només un instrument, com ho és el PSOE, com ho són també la majoria de jutges i fiscals. Són instruments de l’estat espanyol. Perquè el camí que hem emprès no és contra Rajoy, contra el PSOE ni contra el Tribunal Constitucional. No. És un camí que troba, atrinxerats al mig del pas, en un búnquer que se sent invulnerable, l’estat espanyol i tots els seus peons. Des del rei fins als bidells dels ministeris. Contra això lluitem. I per això no trobarem, a hores d’ara, que l’actuació de la justícia espanyola sigui justa. No, no ens faran justícia. Diguem-ho, sense por: aviat serà hora que recusem els seus tribunals. Per sempre.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*