De l’11S al 27S: sense por de perdre, ni de guanyar

Aquest dilluns hem reprès els mails oberts de Vilaweb després del parèntesi forçat del mes d’agost. I ho he fet mirant de mirar de cara algunes de les pors que molta gent va compartint aquests dies —d’una banda davant de tantes amenaces però també pel pessigolleig aquell de la primera vegada que es trepitja terreny vedat—. M’ha sortit aquesta crida a la poarticipació. Que no em smebla fora de lloc repetir aquí avui, que ja tenim la Diada del tot a punt. […]

Sense por de perdre. Ni de guanyar

Setembre. El setembre més especial de tots els que he viscut. De tots els que heu viscut, segur. Qui ho sap: potser, fins i tot, de tots els que viurem. Ja fa uns quants mesos que trobes qui et demana a sota veu, amb emoció, amb neguit i il·lusió, amb una mica de por o molta, què passarà el 27-S. Com anirà. Si guanyarem. Què passarà si no guanyem. I jo, que naturalment no hi tinc respostes, comparteixo l’emoció i, més que el neguit, aquell rau-rau de la il·lusió grossa. I, en canvi, cada dia menys la por.

No. Ja no tinc por de perdre. No tinc por de perdre perquè, passi el que passi el 27-S, ja hem guanyat. Costarà poc o costarà molt confirmar amb una majoria definitiva i consumar en actes concrets aquesta victòria. Però la nostra causa ja ha guanyat. Ha guanyat la visibilitat amb tota la naturalitat. Ha guanyat la centralitat dels projectes comuns més integradors. I cada dia guanya amb noves raons, sobretot davant les desraons que els contraris, es diguin González o es diguin, i ja sap greu –deu ser que som en campanya–, Coscubiela o Rabell, miren d’esgrimir massa histriònicament. Ja hem guanyat.

I si fos el cas que aquest 27-S no guanyéssim, si fos el cas que el dubte i la por s’imposessin a l’esperança i la il·lusió, guanyarem a la pròxima contesa. Perquè si fos el cas, dic, que l’unionisme aconseguís treure forces i vots qui sap d’on i pogués formar un govern alternatiu, en faran de tan grosses, segur –a l’escola, als mitjans públics de comunicació, agitant la cohesió fins a esberlar-la–, que al cap de quatre anys, si no abans, la nostra majoria recuperarà les regnes de la situació.

I si fos el cas que no guanyem amb prou contundència i no podem avançar prou decididament cap a la proclamació de la independència, de segur que qui en farà de tan grosses posant-nos encara més bastons a les rodes és l’estat espanyol. No únicament el govern del PP, sinó l’estat, tot ell, com ja fa d’uns anys ençà, com farà amb molta més virulència. Mirant de fer-nos la vida impossible. I tant ens la farà, que, lluny d’acovardir-nos, farà vessar els pocs gots que queden per vessar. I aleshores multiplicarà per prou, segur, la majoria necessària per a fer el pas a la següent convocatòria electoral.

No, no tinc gens de por de perdre. Perquè ja hem guanyat. I perquè si el 27-S no va prou bé la reacció serà tan desproporcionada que no farà sinó convèncer els recelosos, els dubitatius, els porucs. I, travessat el calvari de la persecució desesperada que vindria, ressentida i d’intenció exemplaritzant, dubto que quedessin gaires terceraviistes, dubto que l’imperi del tofu i del nicarnipeixisme nacional tingués ja més recorregut. Si no és aquest 27-S, així, el següent sí que seria el del sí o el no. O caixa o faixa.

Estalviem-nos més dilacions, doncs, ara que podem. No hi ha tornada enrere. El camí que hem fet ja no es pot desfer. Si no guanyem aquest 27-S serà a la ronda següent, després de càstigs i encara més entrebancs, que guanyarem. A les urnes, al carrer. No perdem més temps: guanyem ara i estalviem-nos encara una més agònica travessia del desert. Si aquesta és la nostra voluntat, demostrem-ho aquest divendres a la Meridiana i fem-ne un fet contundent quinze dies més tard, el 27-S.

I aleshores, també, no tinguem, tampoc, por de guanyar. Que no ens tremolin les cames a l’hora de fer els següents passos decisius si, com espero i somio, el 27-S la independència guanya les eleccions. En vots, en escons, en civilitat i en il·lusió. És només sense por i amb aquest somriure que –malgrat els dubtes, les incerteses, les adversitats i els errors– farem el nou país que ens hem guanyat a pols.

 

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*