Acorar lo nostro
Fa uns mesos vam tenir el privilegi de veure, finalment, Toni Gomila dient el seu Acorar a La Seca. Ara me n’ha vingut el text a les mans i he aprofitat per rellegir aquest monòleg coral. […]
La matança del porc és el pretext rodó per radiografiar els mallorquins i la Mallorca d’avui. I fer-ho com qui no surt del menjador de sa casa… Fins a donar una petita peça que és molt. Lingüísticament, un plaer. Sociològicament, un tractat. Políticament, un dard que pot semblar amable.
Fem-ne un parell de retallons:
Un moment ve després d’un altre, però sembla que entre aquest ara i aquell abans no hi hagi hagut cap moment inytermedi, cap enllaç, cap baula que canbalitzi es fluid, es temps, s’avior i sa saviesa. Un porc fa segles que és un porc i, a ca nostra, hi som des de fa segles, i un acorador té sa forma des repadrins, i ara som noltros. Però qui som noltros? Hi som noltros? O som aquí per contar-ho justament perquè no hi som? Perquè no som?
Sí, ara es productes de sempre se diuen autòctons i menjar sa, com es nostros padrins, se diu slow food. Seguir ses llunes és biodinàmic, no esquitxar amb verí és ecològic i a dins ses figueres de moro un ou de lloca és biològic. Però el mal ja està fet. El problema és un altre. Aquestes setmanes de matances en què sa sobrassada torna blanca signifiquen sa darrera derrota com a poble, un poble que se procura el seu aliment com ho ha fet durant segles, que se’n fot de governs i dominacions forasteres, incapaç d’articular-se políticament, de configurar cap sentiment, ni de definir un pensament, ni un present, ni un futur.