Les frontisses, com els partits polítics, també es rovellen

Què ho deu fer que, davant l’adversitat, el primer impuls sigui buscar un culpable extern, algun agent en qui reconèixer l’agressor, l’enemic? D’aquesta manera, segur, ens estalviem de jutjar-nos nosaltres mateixos amb la severitat que caldria. I així, evitant l’autocrítica, que sempre fa una mica de mal, ens acabem fent més vulnerables a la crítica, que encara en fa més… D’això parlava, a propòsit d’una entrevista a Núria Parlon, el meu darrer mail obert. […]

Les frontisses, com els partits polítics, també es rovellen

En cap cas no voldria contribuir a fer bona la dita que diu que de l’arbre caigut tothom en fa estelles. Però em costa deixar passar sense un comentari unes paraules de Núria Parlon —actual alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i una de les dirigents reconegudes del PSC, que per edat es podria haver esperat que hi liderés un inajornable relleu generacional—, paraules que recollia fa uns dies Antoni Bassas en una entrevista a l’Ara.

Parlon parlava sobre el paper del seu partit a propòsit del que n’estem dient el procés. I deia, en resum, que “el PSC està fent de partit frontissa perquè això no peti, cosa que ens fa rebre des de totes bandes”, i que per aquest motiu “el partit ha sigut tractat injustament”. I es preguntava “què es guanya afeblint una posició favorable a teixir ponts, com ha sigut la del PSC, per reforçar determinades posicions que el que busquen és l’immobilisme en clau política”.

Núria Parlon es dol, doncs, del mal tracte rebut pel PSC com si el seu partit hagués estat agredit per forces externes i fos, a conseqüència d’aquesta hipotètica agressió, que viu la crisi que viu. Diria que les coses han anat de tota una altra manera: mentre la realitat —el país, tots nosaltres— canviava de pressa i d’arrel, el PSC s’ha resistit a deixar d’analitzar-la amb les claus dels anys 80, les que li havien funcionat tan bé. I això l’ha dut a anar desconnectant del present fins a trencar-se des de dins.

Ningú no l’ha agredit, el PSC. És més, recordo que l’any 2003, quan Maragall no va aconseguir batre a les urnes el candidat Mas, durant unes hores, molts, ben lluny del PSC, teníem la recança que aquell fracàs no acabés amb el col·lapse del partit, un partit que s’acostumava a definir aleshores en els termes que ho fa encara Parlon. I bé, lluny de trencar-se uns dies després es formava el primer tripartit i el PSC tenia una oportunitat insòlita de revàlida. Però, com són les coses, després de dues legislatures governant arreu, el PSC ha sucumbit al canvi de paradigma que ha viscut el gruix de la societat catalana. El canvi que ha dut l’independentisme a ocupar la centralitat de la nostra vida pública.

I hi ha sucumbit tot sol, afeblint-se fins a l’extrem que pot anar a raure electoralment en una posició testimonial. Justament, em sembla, per immobilisme. Per això penso que Parlon no utilitza correctament aquest concepte. I és que aquests darrers anys no gaires han superat en immobilisme el PSC. O no era només retòrica que emmascarava l’immobilisme aquella cantarella de la consulta legal i acordada que ens hem fet farts de sentir, mentre a l’altra banda només hi feien l’orni?

El problema de fons, el que sembla que el PSC es resisteix a reconèixer, és que això ja ha petat, per dir-ho en els termes de Núria Parlon. I que ara es tracta de fer portes noves. Les velles, amb les seves frontisses rovellades, ja no ens valen. Ni tan sols les parets que guardaven. Sap greu que un partit que ha estat certament central i cabdal durant tres dècades ara no sàpiga sinó caminar amb el pas canviat. Què hi voleu fer, ha envellit malament. Però, sisplau, que això no ho facin pagar als altres.

 

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*