Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Publicat el 14 de maig de 2015

francesc garriga barata

20130510 Amb Francesc Garriga a Molins de Rei

He parlat algunes vegades, aquí i al Bloc del director de la ILC, de Francesc Garriga –francesc garriga barata, com li agradava signar–: arran d’una lectura seva de poemes al Col·legi de Llicenciats, arran de l’homenatge del 2012 com a poeta d’honor de Sant Cugat, arran de la presentació a Molins de Rei del seu Tornar és lluny, per exemple. En aquesta darrera ocasió vaig tenir l’oportunitat de fer-li el modest reconeixement personal que crec que li devia.  Això va ser el 10 de maig del 2013 a la sala d’actes de Ca n’Ametller, sota la instigació del fotògraf Toni Moreno, que em va demanar una aproximació a la poesia de Garriga i al seu autor en vint minuts per presentar l’últim llibre de l’autor, el que havia obtingut el premi Carles Riba.

Vaig començar recordant com ens havíem conegut amb en Garriga, vint o vint-i-cinc anys enrere. Aleshores jo era l’editor, encara tendre, de Proa i ell havia deixat l’escola Sant Gregori. No recordo per quin camí se’m va dir que en endavant ell assessoraria la col·lecció “El fanal de Proa”, que havíem engegat uns anys abans, un projecte important (presentar adaptacions de clàssics per a lectors de deu o dotze anys) amb alguns desajustos de concepció (per exemple, un format massa infantil per al seu contingut). El cas és que aquell aterratge de Garriga al meu despatx de l’editorial va donar peu a moltes converses, moltes, sobre la seva visió de la pedagogia, de la cultura (llavors ell feia d’editor de la revista FMR, entre altres coses), de la poesia. No va trigar gaire a confessar-me que era poeta i, com per provar-ho, em va dur un exemplar de les seves Paraules cap al tard, autoeditades el 1973. Hi crida visiblement l’atenció l’ús no convencional de la puntuació, però encara me la va cridar més la seva actitud discreta, com a poeta, que combinava amb un posat més aviat sardònic, també amb ell mateix.

Mentre vaig ser a Proa, garriga va tirar diverses vegades al Riba: sovint els seus llibres eren a la taula de discussió entre els finalistes, però com és sabut no el va obtenir fins molt més tard. En vaig aprendre molt, el vaig escoltar més que no es devia pensar, i com qui diu sense adonar-me’n els meus versos van anar perdent la puntuació… Després, he anat trobant antics alumnes que se’n consideren deixebles: Joan Fontcuberta, Manuel Huerga, Xavier Bosch, Marc Romera (i, quan n’hi parlaves, ell mateix n’hi afegia d’altres de no menys significatius, com els de Jordi Hereu o Francesc Homs…). I una plèiade de poetes i altres escriptors que, com saben tots els habituals de l’Horiginal, en buscaven la tutela.

A continuació, a Molins de Rei vaig recordar sumàriament per entrar en matèria la seva obra. Com, després d’un primer impuls viscut als anys 60, publica només un llibre als 70 i un parell als 90. I que no és fins després del 2000 que observem certa regularitat en l’edició: fins al premi Carles Riba, publica sis llibres comptant-hi l’últim, un cada parell d’anys. Vaig proposar un recorregut pels caps i les cues de cadascun, que hi donen un to.

Paraules cap al tard (aparegut el 1973 amb pròleg de Joaquim Arenas) s’obre, i acaba, amb els versos:

desprecio i estimo
la soledat que em volta

de sobte s’adonà
que s’havia fet vell
i que ja no calia cap espera

Els colors de la nit (Columna, 1990), un llibre amb molt de diàleg amb l’altre, molta interacció amorosa, és encapçalat per una cita de Hamlet (“words, words, words!”), i després Gerard Vergés. Diu, per inici i final:

ens cal l’oblit
i aconseguir un present asèptic.
[“Sempre”, segon poema]

la meva fe penja d’un fil de fred
[“Adéu”, últim]

A Setembre (premi López-Picó 1991, Columna, 1992), sota l’advocació d’Espriu (“És difícil | de desvetllar mirades | que facin companyia”) i una divisa final de Larkin (“Only the young can be alone freely”), guanya protagonisme el diàleg dels cossos:

i ens ve l’amor com una almoina
[“introit”, obertura]

repasso avui tot el silenci
que m’ha lligat a les paraules
mig adormides dels meus llibres.
[“adéu”, final]

Virgili obre i tanca Ombres (Proa, 200, amb epíleg d’Albert Roig), un llibre on gairebé tot el protagonisme el té, ara encara més, el pas del temps. Per primera i única vegada usa convencionalment les majúscules, vaig indicar a Molins de Rei, però Garriga va advertir que havia estat per error de l’editor… i d’ell, que, confessa, no va corregir proves. Roig tanca així l’epíleg: “qui llegirà aquesta autobiografia apòcrifa tal com va ser escrita, com uns papers de dol i resurrecció?”. De dol i resurrecció… Llegim, a la “Divisa” inicial i al postfaci final:

Va cap a casa
d’esma,
no s’adona que el temps l’ha despullat
de la disfressa.
Comença a ser carn viva
i el feriran les ombres.

Pel caminant que menyspreava el temps,
titella a mans de la memòria,
bonances breus han clapejat de gespa
la quietud del sotabosc dels anys.

El 2003 publica un llibre doble: Temps en blanc seguit de Llimones (Proa, 2003), amb pròleg de Marc Romera –que acaba, eloqüent, i el subratllat és meu, amb un “benvinguts als nous versos de l’únic poema de Francesc Garriga”– i epíleg de Marc Masdeu. Ara, al primer llibre l’advocació inicial és de Virgili (“fugit irreparabile tempus”) i Celan, i d’Horaci i Miquel Àngel al segon. Si més no per contrast, ara hi ha una certa exuberància d’imatges (la guineu al galliner, la serp, els cirerers florits i esfullats pel vent, déus que remenen l’olla, etc etc), entre les quals destaca la de mastegar llimones:

t’omples la boca de paraules
per no dir res.
[…]
despulla, temps, el teu discurs de sempre.
[tercer poema de Temps en blanc]

tothom tindrà el que busca,
ningú sabrà què troba.
[quart o cinquè de Llimones]

La nit dels peixos (Proa, 2005) du cita inicial de Guerau de Liost i colofó d’Horaci; encara abundant d’imatges, s’hi observa una tendència a l’estilització, la destil·lació (els poemes es fan més breus i el·líptics), i sembla justificar-ho la divisa inicial:

apago el temps i encén el buit.

En aquest recorregut vaig passar per alt Camins de serp (2009) per recalar en Ragtime (Labreu, 2011, premi Cavall Verd), amb cites de Godot, Takahama Kyoshi, Ovidi, Virgili, Petroni, Juan Gelman. Les cites generalment obren i tanquen els llibres, sense ostentació: després, els poemes solen aparèixer tan despullats que si en prescindim podria semblar que no hi ha referents. Però hi són.

Diu el segon poema, i després l'”adéu” final:

com qui s’abraça al seu germà
m’abraçaré al botxi, la meva llibertat

el temps ha estat un joc
fins que no ha estat un càstig

Arribem, així, finalment, a Tornar és lluny, premi Carles Riba (Proa, 2013). Du frontispici de Bernhard i colofó de Virgili, i aquesta dedicatòria: “l’alegria i l’amistat | la força dels meus braços cansats”. Continua el “mateix” llibre, l’exercici d’estilització, la persecució del temps. Així, al primer poema, que dóna títol al llibre:

per sempre no és pas lluny.
per sempre és ara.
el que és lluny és tornar.

Tant de bo el record d’aquests pocs versos —culminació d’un recorregut que conjuga coherència, exigència i depuració— serveixi per obrir la porta a la lectura de francesc garriga barata. Que interpel·la encara més que la seva mirada escèptica i el seu posat foteta (que ho eren, també, amb ell mateix).



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.