L’arbitrarietat en l’estat de dret

Deu ser una de les meves obsessions: intentar caminar dret sense deixar-se abatre pels entrebancs burocràtics amb què ensopegues dia sí dia també en tots els ordres de la vida quotidiana, familiar, acadèmica, professional. Ho dic perquè m’adono que ja he escrit sobre això una pila de papers. El pretext, aquesta vegada, han estat unes paraules de Montserrat Tura que a parer meu interpretaven uns fets d’una manera tan discutible que ens posa a un pas de la hipocresia. Ho deia així en un nou mail obert de Vilaweb: […]

L’arbitrarietat en l’estat de dret

Fa uns dies que vaig sentir Montserrat Tura en una tertúlia, i em va agradar, com gairebé sempre: m’agrada el seu aplom i el seu tacte quan parla sense ambigüitats, sense por, de les qüestions més delicades. Però això no vol dir que hi estigui d’acord: aquest dia, en concret, li hauria rebatut la majoria dels arguments. N’agafo un d’exemple.

Els tertulians debatien sobre el contracte de Neymar. I treien conclusions del fet que el Barça hagi pagat a Hisenda els 13,5 milions d’euros que el jutge Ruz ha establert com a import d’impostos presumptament eludits. Tura, en concret, va afirmar que el pagament implicava assumpció de culpa. D’això del Barça i l’embolic amb el senyor Neymar pare no en sé res, ni ganes: potser han actuat de bona fe, potser s’han equivocat, potser s’han volgut passar de llestos, ara tant se val. A mi m’interessa que la conclusió de Montserrat Tura és genèricament errònia. M’explico.

Com suposo que tants i tants ciutadans, jo també he rebut algun requeriment d’Hisenda. I no tenien raó. La primera vegada presentar-hi un recurs i demostrar-ho em va costar més diners que no hauria pagat si simplement hagués acceptat la diferència que Hisenda m’exigia. Per això quan l’any següent l’error es va repetir, vaig decidir fer un paga que és gata, i llestos. Tot sovint, acceptar el requeriment i pagar no necessàriament vol dir assumir l’error o la falta que Hisenda t’atribueix, sinó, només, estalviar-te temps i diners.

Anem més enllà, a les qüestions de fons. Ens agrada dir que vivim en un estat de dret, i prou que en molts aspectes ho és. Però cal admetre que, en alguns altres, les situacions d’indefensió i aparent arbitrarietat sovintegen massa. Sobretot en les relacions amb tota mena d’instàncies de l’administració. De les administracions, totes, des de les de l’Estat fins a les dels municipis. I això deu ser per alguns vicis fundacionals.

N’és un que l’administració tracti els ciutadans com a sospitosos per defecte. Per exemple, Hisenda dóna per fet que li amagaràs ingressos. O els ajuntaments ja preveuen que quan intentes donar d’alta una activitat els enganyaràs (que declaris la meitat de les neveres, posem-hi). I si no ho fas se’n riuen i et tracten de poca-pena. Sense dissimular.

Un altre: l’autoreferencialitat i la sacralització dels procediments administratius. Aneu a fer una consulta i quan hàgiu explicat què us du a la finestreta corresponent us diran, amb menyspreu, ah, vostè vol fer un assabentat, o això és un 111, o un 347, o on es pensa que va sense el TC. I no vulguis saber què hi ha rere la identificació cabalística: això no es pregunta, vostè què es pensa, se sap. Reivindico el dret del ciutadà de peu pla a ignorar el nom en clau dels impresos amb què ensopegarà en l’estúpida dimensió administrativa de la seva pobra existència.

En dono fe: quan et trobes dins l’administració has de fer un veritable esforç per no oblidar que, si tot allò té cap sentit, és el servei al ciutadà. I no oblidar-te’n i recordar-ho a aquells funcionaris de vocació que més aviat se n’han anat descuidant segur que t’hi fa quedar bastant antipàtic. Doncs també és per aquestes coses que necessitem un estat de debò, propi: per a tenir, almenys, l’oportunitat de refundar l’administració i donar tot el sentit al concepte de servei públic. De manera que, aleshores sí, les afirmacions que va fer Montserrat Tura en aquella tertúlia siguin, totes, indiscutibles.

 

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*