Dimensions planetàries

Hi ha setmanes que tens por que el bloc sembli un obituari. Ara, per exemple, em vindria de gust dir alguna cosa de Carles Miralles o de Francesc Garriga, i miraré de fer-ho. Mentrestant, la mort de José Manuel Lara Bosch, l’home Planeta, m’ha empès a posar sobre el paper alguns apunts sobre l’impacte de la seva empresa en la política editorial i cultural del país. Van aparèixer dilluns en aquest mail obert de Vilaweb:

Dimensions planetàries

La veritat és que no puc dir que el conegués ni poc ni gaire. En trenta anys d’activitat professional com a editor i gestor cultural només recordo haver-hi coincidit una vegada, potser dues. No tinc, per tant, elements de judici per valorar fins a quin punt tot el que se n’ha dit aquests dies és mesurat o exageradament ditiràmbic. Perquè n’hem sentit i n’hem llegit uns elogis impressionants, segons els quals José Manuel Lara Bosch era intel·ligent, culte i lector com cap altre conciutadà. I a fe que deu fer falta prou de tot plegat per portar l’imperi empresarial familiar fins a les seves actuals dimensions planetàries!

¿L’elogi de l’empresari no era compatible amb l’observació exigent de la seva obra? Vist el que hem vist es diria que no, potser perquè de les necrològiques n’esperem inevitablement condescendència. O potser, només, és que se’ns va esmussant l’esperit crític. Perquè, què suposa Planeta per al nostre sistema cultural, editorial, mediàtic? Segur que molt de bo —la musculatura empresarial de què ha dotat el sector editorial a Catalunya és indiscutible— i potser molt de no tant… No em veig amb cor de respondre la pregunta d’una manera taxativa. Només puc aportar algunes observacions parcials i segurament poc encertades.

Una. No sé quan vaig llegir l’últim llibre publicat en castellà per Planeta, però la memòria em diu que cada pàgina era una gimcana d’errates i defectes. No faré de l’anècdota categoria, però en el cas que no fos una trista excepció indicaria un sentit de les prioritats eloqüent. Hi ha estalvis que cremen les tovalles.

Dues. Més que una editorial, Planeta és de sempre un mosaic d’editorials. Podria semblar que l’objectiu de l’empresa no fos tant vendre llibres com comprar i vendre segells editorials. Això hauria pogut ser un exercici de proselitisme cultural si no fos que, vist des de peu de carrer, l’absorció n’ha comportat indefectiblement la indiferenciació. Com si allò que signularitza cada marca fos secundari davant l’exigència de subjectar-se a uns principis rectors comuns, centralitzats, de producció, rendiment i rendibilitat.

Tres. Això mateix ho hem vist més de prop quan Planeta ha començat a fagocitar el gruix de les empreses editorials catalanes. Si Empúries, Proa, Columna o 62 conserven en alguna mesura un caràcter propi, si és que ho han aconseguit i ho aconsegueixen, deu ser segur per tossuderia i lleialtat dels respectius peons editorials al catàleg propi, i remant a contracorrent… Algun dia algú haurà d’analitzar quines conseqüències ha tingut per a la cultura catalana i el nostre sistema literari que tots els premis “professionalitzadors” per raó de la seva dotació hagin anat a raure durant una dècada mal comptada a unes úniques mans.

I quatre. Diria que això mateix va ser visible en el cas del diari Avui els anys que va dependre dels executius de Planeta. No per cap mala voluntat cap al país, ans al contrari fins i tot: hi ha una manera de fer, això és de gestionar i de construir empresa, que passa per l’aplicació d’objectius, procediments i powerpoints de caràcter general. Per una mecànica sense ànima.

Tots recordem amb quina reiteració Lara anava afirmant els darrers temps que el dia que Catalunya fos independent Planeta hauria de desplaçar la seva seu a Espanya. I com revestia aquesta reacció emocional, prou amenaçadora, d’aparença de raonament. Ho deia i volia justificar-ho amb un argument que pretenia ser objectiu. I era, a tot estirar, simple ideologia.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*