Tornem a la granja d’Orwell?

Dilluns Vilaweb va publicar un mail obert sobre Podemos i alguns dels seus paranys. Estic segur que m’hi he quedat curt —l’analogia amb Orwell, vistes certes debilitats televisives del màxim líder, es pot estirar bastant més…—, però deixem-ho així per començar.

Tornem a la granja d’Orwell?

Vaig trobar aclaridor com resumia el flamant secretari general de la formació a Barcelona, Marc Bertomeu, què és Podemos: un mètode, deia. I per això, reblava, encara no tenen resposta a moltes de les qüestions que se’ls plantegen: abans han d’analitzar-les, discutir-les i, així, formar-se’n una opinió i formalitzar-hi una proposta. Impecable. Massa. Perquè és difícil d’acceptar que no tinguin posició presa sobre res. Que encara no hagin discutit ni s’hagin pronunciat sobre gairebé cap dels temes clau. És clar que cal estudiar-se’ls bé. Però això tampoc no es fa des de la neutralitat que aparenten. Des de l’asèpsia. No: l’anàlisi i la discussió mateixes ja duen vernís ideològic. I això és el que els màxims portaveus de Podemos semblen voler dissimular. Parlen com si fossin tecnòcrates. Tan alternatius com us vulgueu creure, però purs tecnòcrates al capdavall.

Trobo sospitós que, d’aquesta manera, aspirin a presentar-se sense ni una lleu màcula d’ideologia. Com si tant els fos blanc com negre. Com si el color final del seu programa pogués desprendre’s racionalment, naturalment, inevitablement, de l’estudi i la discussió. Això també és una mena de demagògia. Perquè construeix un discurs que sembla voler-se situar, a la fi, per damunt de la mateixa discussió. Amb aparença de ciència. Encara que formalment l’articulin al voltant de decisions de l’assemblea. Ja som de ple en el populisme.

No vull dir res del to quasimessiànic que Pablo Iglesias ha mostrat en el resum televisiu d’algun míting (¿és un record deformat o hi ha un tall de veu que comença: “en verdad os digo…”?). Però sí de com sembla que els agrada presumir de formació universitària tot aparentant modèstia. Fixeu-vos-hi: ells no volen ser polítics com els que coneixem; ells són estudiants estudiosos disposats a analitzar amb rigor els problemes i plantejar respostes no condicionades per l’statu quo. Ells apliquen el mètode. Són, en aquest sentit, modèlics. Gairebé uns escollits. Per a mi que de seguida veurem com pren cos una altra mena de casta…

Mentre donava voltes a aquest comentari m’ha anat tornant al cap la faula de George Orwell escrita en ple estalinisme: els animals van fer la revolució per alliberar-se del jou de l’home. Però no van trigar gaire a adonar-se que ara els porcs ocupaven el seu lloc i el jou es renovava… A propòsit d’Animal Farm, Orwell va escriure: “If liberty means anything at all it means the right to tell people what they do not want to hear”. És a dir, que la llibertat és el dret a dir als altres el que no volen sentir. Doncs com més va més tinc la impressió que Podemos vigila molt, precisament, de no parlar amb llibertat. No fos cas que diguessin res que espantés el poble ampli, el vot del qual percacen. Amb aquest fer, amaguen res o només el seu afany de poder? No ho sé, però dubto que així ens ajudin a ser gaire més lliures.

Ja veieu què sé de Podemos: poca cosa. Me n’he fet una idea (idea, és clar, que estic disposat a qüestionar-me, sense manies, tant com els fets m’hi obliguin) a partir de les entrevistes a la ràdio a dos dels seus líders, Iglesias i Bertomeu. I és des d’aquestes impressions que fa un parell d’articles els vaig adreçar, de passada, a propòsit de les conteses electorals que vénen, una guitza suau. Ara he mirat d’argumentar per què els veig tan demagògics i sectaris com bona part dels actors de l’antiga política. Ho he fet, abans de saber fins a quin punt el resultat de les eleccions gregues d’aquest diumenge els permetrà treure encara més pit. Sigui com vulgui, segur que haurem de tornar a parlar de la puixant força protopolítica espanyola.

 

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*