Oi?

Tenia l’esperança –remota, bé cal dir-ho– que el discurs de Cap d’Any del president fes vell, i per bé, el meu mail obert de dilluns passat. No ha estat així, i per tant el copio ara al bloc sense haver-ne de matisar ni una coma…

Jo sóc un d’aquells que fa quinze dies Vicent Partal qualificava d’estupefactes. Em costa d’entendre que ja hagin passat gairebé dos mesos des de l’esclat d’energia col·lectiva del 9N i encara siguem on som. Que no s’hagi pogut utilitzar tota aquella força d’alçaprem per pujar de seguida un altre graó d’aquesta escala que, fa dos anys encara no, semblava del tot impossible d’enfilar –i tan amunt com en som, ja. Però. justament perquè som on som i perquè, com tants i tants, vaig participar d’aquell esclat d’energia, alegre i vigoritzador, no accepto de rendir-me ni em donaré per vençut: em nego a obrir cap escletxa ni al pessimisme ni al caïnisme habitual.

Som on som: tan enllà i alhora expectants d’un moviment que triga a arribar. Triga, sí, però no podem tenir motius per dubtar que arribarà. Que tots els qui l’han de fer possible hi treballen amb totes les forces. I sense càlcul personal ni partidista. Perquè si no ho fessin així cometrien la irresponsabilitat més greu que ara puguin imaginar. I saben que al capdavall ho pagarien. Que tots ho pagaríem. De segur que hi treballen amb totes les forces, doncs, i que tindran la capacitat, una altra vegada, de sorprendre’ns amb una nova quadratura del cercle.

Que farà possibles les tres coses a què crec que no podem renunciar de cap manera. La primera, que es convoquin eleccions tan aviat com sigui possible. La segona, que aquestes eleccions siguin indiscutiblement plebiscitàries: és a dir, que tots els qui volíem votar per la independència en el referèndum que el sistema institucional espanyol no admet de cap manera que puguem fer, tots nosaltres hi acudim a votar que sí. La tercera, que, per això mateix, si com espero hi guanya irrefutablement aquest sí, cap de les forces que volen la independència no pugui sortir-ne perdedora. Totes han de guanyar sense ambigüitats les eleccions. O serà el camí cap a la independència que hi perdrà.

Per això sóc entre els que no entenen que, aparentment, ens hàgim encallat en la qüestió de les llistes. Ni entenc la majoria d’arguments que es donen a favor d’una dispersadora multiplicitat de candidatures. No veig que aquests arguments els donin unes enquestes que continuen preguntant pel suport a sigles –soles o en coalició– i no per una candidatura que superi radicalment la dinàmica de partits. Ni veig que siguin arguments de pes els que insinuen que mobilitzaran els indecisos a favor de la independència si ho poden fer contra “les retallades”, és a dir, contra el govern. Em sap greu, no ho veig. (Potser perquè no em puc imaginar que la demagògia de la neocasta que aglutina Podem pugui resultar, finalment, tan letalment atractiva com tothom sembla voler creure…).

I, en canvi, veig que té un potencial enorme dir que ara és l’hora de construir un nou país. Que només podrem posar-ne les bases entre tots. Que no hi sobra ningú. Aquest és, em sembla, el sentit profund de l’abraçada del 9-N entre Artur Mas i David Fernàndez. Jo vull votar per aquesta abraçada. La va fer possible un objectiu més alt que qualsevol condició ideològica. És per aquest objectiu més alt que ara votarem.

Com s’articularà aquesta abraçada davant una convocatòria electoral? Com s’articularà, si obté el suport majoritari a les urnes, en un pla de govern? L’envit és aquest, i només hi podrem respondre aparcant els recels i posant-hi, com fins ara, tota la il·lusió, i encara una mica més. Com, no vull dubtar-ne, de seguida tornarem a fer.