Temp(teig)s de Lali Ribera i les lectures temptatives

tempteigs

Dissabte vaig tornar a la Fundació Palau (i, deixeu-m’ho dir, vaig aprofitar l’avinentesa per fer una mirada a l’exposició de Toni Vidal, que ningú no s’hauria de perdre: aquella col·lecció de retrats de gent de lletres i pintors fets als anys setanta són una baula preciosa amb la nostra cultura clàssica contemporània, tan recent i alhora ja tan llunyana…). I hi vaig tornar incitat per Lali Ribera, que acaba de publicar Temp(teig)s, uns poemes per als quals em va demanar el pròleg.

Tot presentant el llibre i jugant amb el títol, se’m va acudir un concepte per al qual ara vaig troba nom: el de lectura “temptativa”. I és que el joc que els parèntesis creen al títol afavoreix una mena de successió de lectures per capes: primer dels títols de poemes on aquest joc es repeteix, del conjunt de títols després, dels poemes mateixos, dels cicles que creen aquests poemes, per exemple el de l’any o els de determinades imatges… De fet, d’alguna manera llegim poesia —o, ras i curt, llegim— sempre així, per capes, temptativament, explorant espais de contacte entre el text i l’experiència pròpia, assajant construccions de sentit.

És una mica de tot això, però ben a peu pla, i sempre a partir de la lectura en veu alta de poemes concrets, que vaig parlar a Caldetes, com n’havíem parlat ara fa un mes a l’Ateneu. És una mica de tot això, també, que parla el pròleg:

El(s) temp(teig)s de Lali Ribera

Irromp per segona vegada la veu de Lali Ribera, al cap d’un parell d’anys d’Enyors i tornes, publicat el 2011 amb pròleg de Teresa d’Arenys després d’haver obtingut el XIV Premi de Poesia Alella a Maria Oleart. I ho fa ara, també, amb una setantena de poemes, la majoria breus o molt breus, que m’ha demanat que li prologui. No m’hi he resistit, en atenció a la complicitat que hem anat teixint després d’anys de compartir alguns projectes, a l’escola de l’Ateneu i especialment al premi Alvent de narrativa per a persones amb discapacitat intel·lectual, en el jurat del qual coincidim d’ençà de la seva creació. I així he trobat finalment l’ocasió per fer allò que massa sovint els poetes no fem, qui sap si perquè en som tants que ens pensem que mai no acabaríem: llegir-nos els uns als altres… I de les moltes coses que m’ha remogut la lectura d’aquests Temp(teig)s en voldria destacar tres o quatre, potser cinc.

La primera és la doble lectura que provoca el títol, que és alhora Temps i Tempteigs. Com hem de llegir aquesta dualitat imposada per la incrustació dels parèntesis, que tant pot ser que extregui una paraula de l’altra com que inclogui la segona en la primera? Potser el temps que tenim no és altra cosa que un tempteig? Potser la vida no és sinó una provatura, un assaig sense segona oportunitat? Per aquests camins em porta la tensió que creen les dues paraules en una, i tinc la impressió que m’hi trobo l’autora, més si escolto el darrer dels agraïments amb què tanca el llibre.

El recurs als parèntesis per multiplicar els sentits es repeteix en el títol d’alguns altres poemes: “(Con)fusió”, “A (des)temps”, “(Re)naixement, “(In)certeses”, “(Re)conducció”, “(Re)signació”… El lector curiós jugarà, sens dubte, a explorar l’espai d’interpretació que obre prescindir o recuperar cadascun d’aquests prefixos. Hi ha gaire distància entre la fusió i la confusió? Arribem mai a temps o sempre acabes trobant-te a destemps? Hi ha cap naixement que no sigui en alguna mesura també un renaixement? Potser hi ha cap certesa que no ens aboqui a moltes incerteses? Qui signa no es resigna al capdavall?

L’exercici de localitzar l’ús del recurs als parèntesis m’ha dut a fer-ne un altre d’imprevist: entreveure el discurs que es desprèn, segurament d’una manera no ben bé intencionada, de la simple seqüència de títols. En copio alguns: “Clarobscur”, “Contumàcia”, “Obstacle”, “Esclavitud”, “Covardia”, “Via fora”, “Naftalina”, “Lentitud”, “Pedregar”, “Jet lag”, “Engany”… Gairebé tots duen, més o menys implícita, una càrrega semàntica més aviat fosca que optimista. Sense estridències, però. La majoria són substantius sols: aïllats, sense adjectiu ni tan sols un article que els acompanyi, i deu ser per això que tenen un aire fins a cert punt distant, d’una relativa serenitat. Aquest, em sembla, és el to general del llibre: una serenitat no gens impostada davant de l’immens clarobscur que és la vida viscuda dia a dia, sense temps de gaire més que d’algun tempteig…

M’ha cridat l’atenció, entre l’ordenació aparentment casual dels poemes, descobrir un cicle de l’any, ni que fos una mica alterat. Al poema “A (des)temps” llegim que “el gener és primavera”, i després el segueixen febrer i març. “Cicle”, ple de roses i roselles, substitueix l’abril. I, allunyant l’estiu, els quatre mesos que transcorren entre maig i octubre duen els títols “Amorfia”, “Tardor” (a l’espai que correspondria al mes de juliol), “Mare” i “Flor de poma”. Després de l’octubre ja arriba Nadal.

L’autora podria interrompre’m dient que res de tot això no és rellevant. Hi tindria tot el dret, com el tinc jo de continuar per aquest camí. Perquè el lector no pot sinó llegir, i llegir és interpretar els signes que hi ha en, entre i rere les paraules. A Temp(teig)s, ja ho he dit però potser no s’ha entès, els signes parlen de la vida que ens passa per sobre, de mes en mes, d’estació en estació, d’any en any. I, alhora, de la capacitat que tenim –que hem de voler tenir– de viure cada instant com si fos etern. Perquè som alhora “els pins | tossudament arrelats | i les roselles efímeres”.

Volia dir alguna cosa més de les imatges que se’ns claven com un estímul que salta de vers en vers: “sóc peix de llauna | fora de l’aigua, | ànima rovellada”. De vegades contenen un esbós de paradoxa (“avanço enrere”), de vegades tenen un aire surrealitzant (com al poema “Intromissió”). Ja a “Clarobscur”, el poema que obre el llibre, ens n’assalta una que, si més no per aquest motiu, pot ser vista com una declaració de principi, gairebé una poètica:

“Per combatre la treva | he baixat al terrat de mi mateixa”, diu. I prossegueix una relació d’antítesis: el nord que és el sud, el brunzit de silenci, els mots pregons encimbellats, la foscor diàfana… Aquestes contraposicions, després, recorren d’alguna manera tot el llibre en el que m’ha semblat el seu tema central: aquest temps de tempteig, l’únic, és al capdavall una experiència de solitud. I no la pal·lia l’amistat ni l’amor, la companyia que, tanmateix, hem de buscar i busquem “desesperadament contents”. I que trobem.

No la pal·lia? Jo crec, amb Lali Ribera, que sí. Que, ni que de vegades pugui no semblar-ho, s’ho val, buscar la companyia i trobar-la, per no cessar en “l’exercici estèril | de sobreviure altra vegada”. I deu ser per això, ves, que fins i tot, malgrat tot, “el sol ens enveja”…

Juny del 2014

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Ambaixador, Carnet, Lectures i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Temp(teig)s de Lali Ribera i les lectures temptatives

  1. blanca diu:

    oi que sí? Oi