Oi?

Llegeixo que, finalment, aquesta nit el 33 emetrà el documental Eugeni Xammar, la ploma silenciada, un projecte d’Esteve Teixidó Sans produït per l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès el 2013 arran dels 125 anys del naixement i els 40 de la mort de l’escriptor. Sé que Teixidó el duia al cap des de molt abans, i ho sé perquè fa una colla d’anys, més de cinc em sembla, em va fer una petita entrevisteta, de la qual desconec si ha pogut aprofitar gaire cosa. Al cap i a la fi, jo només sóc un lector de peu d’Eugeni Xammar, com ho deu demostrar aquesta ressenya de fa vint-i-cinc anys publicada a Lletra de Canvi.

De la polèmica com a profilaxi

Eugeni Xammar: Periodisme. Selecció i presentació de Josep Badia i Moret. Quaderns Crema («Sèrie Gran», 12), Barcelona, 1989, 166 pàgines.

Eugeni Xammar (Barcelona 1888 – l’Ametlla del Vallès 1973) era un personatge ja desconegut per als qui encara no llegíem intencionadament els diaris quan ell va morir. Això perquè, com profetitzava el seu amic Josep Pla, Xammar va morir inèdit; tot i haver escrit centenars d’articles, era un nom sense obra —inexistent, doncs, per a la posteritat—, excepció feta de Seixanta anys d’anar pel món, volum de memòries dictades aparegut el 1974. Ara, gràcies a l’antologia d’articles Periodisme, seleccionats i editats per Josep Badia i Moret, tenim accés al coneixement de la que va ser una de les veus vertebradores a Catalunya, al costat de Gaziel i de Pla, del periodisme com a gènere.

El volum aplega una vintena llarga d’articles agrupats, seguint criteris temàtics, en quatre seccions: periodisme informatiu, polèmic, polític i literari. La classificació és també, implícitament, cronològica: les dues primeres seccions reuneixen articles escrits entre l’any vint i el trenta, en companyia de Josep Pla o juntament amb ell; els de la quarta corresponen al temps de l’exili; i els de la tercera són dels anys seixanta i els setanta, quan l’autor tombava la vuitantena.

La primera secció recupera el reportatge «La Rússia d’avui», cinc articles de 1925 fruit d’un viatge amb Josep Pla a la Unió Soviètica. Xammar hi parla, amb un llenguatge afinat i precís, un estil àgil, net de barroquismes, i carregat d’ironia, de «ferroviaris que semblen duaners, duaners que semblen policies, policies que semblen militars i militars que semblen barítons». Una altra pinzellada: «Ben proveït, a Sebeix, el restaurant de l’estació. I gens car. El pa i la carn als preus de tot arreu. La cervesa cara (l’únic queviure car a Rússia) i poc bona. La llet i les maduixes (excel·lents) a cap preu. La defensa contra les mosques molt mal organitzada.»

Prou diferent és el registre amb què estan escrits els articles de la darrera secció, titulada «Periodisme literari». L’ull penetrant amb què és descrita la realitat s’adreça, en aquest cas, al propi país; escrits des de l’exili, aquests paisatges de la terra i dels costums traspuen una profunda melangia que endolceix la implacable ironia de l’autor i la fa més entranyable.

Però el Xammar que, sens dubte, més agradarà descobrir i recordar al lector d’avui és el polemista dels articles aplegats a les seccions segona i tercera. L’any 1924 Manuel de Montoliu escrivia lamentant-se que el periodisme havia devorat alguns dels homes del país més dotats per a la cultura; Xammar i Pla van replicar amb contundència, sotmetent a una crítica ferotge alguns dels exemples presentats per Montoliu (Pi i Margall, Mañé i Flaqué, Miquel dels Sants Oliver o Eugeni d’Ors, entre d’altres), i arribaven a dues conclusions (i ja és trist) que encara no han perdut vigència. Primer, que el periodisme és també un gènere literari, una disciplina amb entitat i exigències pròpies —com ho demostra sobradament, per al·ludir un exemple ja indiscutit (i, vista l’evolució en general del periodisme entre nosaltres, hi ha motius per retreure’l), l’obra de Pla. Segon, que «Catalunya és un país sense crítica i sense polèmica» —i segurament la contrarèplica de Montoliu els donava involuntàriament la raó—, on, per tant, «els costums intel·lectuals són d’una dolcesa incomparable».

Els articles de la tercera secció complauen per la capacitat de l’autor de discrepar profundament, i a la seva manera constructivament, d’altres faccions del catalanisme (antifranquista o no; vegeu la diatriba contra Tele-Estel i la polèmica amb Triadú sobre Serra d’Or). Des de l’òptica dels que heretem la història recent de boca de testimonis més o menys interessats o abúlicament estadístics, les opinions i els judicis de Xammar, ben poc ortodoxos —entenent per ortodòxia la pinya resistencial—, segurament personals, possiblement poques vegades fal·laços i absolutament divertits, són del tot oportuns. Cal esperar que es continuïn desempolsant de calaixos oblidats i memòries enterenyinades les altres cròniques de la història dels darrers anys.

Només es demostrarà que allò tan eteri de la normalitat pot ser d’alguna manera tangible en aquest país quan ja ningú tingui la temptació de redactar hagiografies dels homes notables de la terra (a la manera d’alguns papers —encara de referència— d’Albert Manent o d’Osvald Cardona), quan ja ningú s’escandalitzi —és a dir, no senti íntimament en perill la supervivència i el futur de la pàtria— davant les veus discrepants. És sobretot en aquest sentit que un volum com aquest Periodisme d’Eugeni Xammar pot tenir una gran utilitat terapèutica.