Contra Jordi Llovet

No em resulta gens fàcil escriure aquesta nota. Podria, simplement, no fer-ho. Però sento que no fer-ho encara faria més intens el malestar que em provoca haver-la d’escriure. […]

He respectat sempre molt Jordi Llovet. He tingut el privilegi de tractar-lo, sobretot, com a traductor. I vull creure que ell reconeixerà que, com a editor seu, sempre l’he considerat un autor més: vull dir que no pel fet de traduir feia una feina subsidiària, subalterna o secundària. M’ho fa pensar que en alguna ocasió m’hagi tractat d’amic, ell que ha escrit sobre l’art de l’amistat.

Durant molts anys he llegit amb interès, i agraït d’aprendre-hi coses, els seus articles setmanals a El País, sobretot els que denunciaven la crisi de les humanitats, per bé que no comparteixi gaire la seva posició de fons -jo sé que no puc, ni tampoc ho voldria, sentir-me gens au-dessús de la mêlée, on ell es troba tan còmode-. Fins i tot havia tolerat els més marcats ideològicament per aquella mena d’antinacionalisme visceral tan de la gauche divine, ni que tendissin més al sofisme i la fal·làcia que al raonament intel·ligent.

Però la seva darrera peça, “Apàtrides“, que va publicar la setmana passada, ha traspassat uns quants límits. O potser és el moment que vivim, que fa que ja no estigui disposat a sentir dir segons quines coses. Llegiu-lo i m’entendreu.

Em sap greu, Jordi, però has esgotat tot el crèdit intel·lectual que tenies. Pots sostenir de debò cap de les afirmacions que fas en aquest article? O et penses, frívol, que tot és joc i tot s’hi val, sobretot a l’hora d’intentar posar en ridícul els qui no veuen les coses des del teu biaix? Però, i si fossis tu que, dient segons quines coses, fas el paper més galdós?

Continuaré llegint en la teva veu Flaubert, Mann, Kafka, Baudelaire o Musil, per descomptat. I, per contra, no dedicaré ni un segon més a contemplar com t’embriagues de verb fàcil i mentider. Per tu: per dignitat. Ni tu mateix no t’ho mereixes.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Veus i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Contra Jordi Llovet

  1. Ignasi Badia Capdevila diu:

    Sóc força ignorant, almenys en segons quines coses, i per això gairebé no sé qui és en Jordi Llovet. Sí que recordo que un dia em va caure un llibre seu a les mans (o potser només era seu el pròleg?) que em va fer adonar de seguida que tenia al davant una persona que tendia a menysprear els altres (en aquell cas la gent que viu fora de la gran ciutat). I ja n’hi ha prou: d’aquesta mena de gent no n’esperis res de bo, encara que siguin bons traductors. “Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels, però no estimés, valdria tant com les campanes que toquen o els platerets que dringuen.”, deia sant Pau.

    I una altra cosa, que em demano amb desesperació des de fa dècades: per què llegiu El País? Per què doneu diners i prestigi a l’enemic? El País també és un plateret que dringa, un producte que en essència no val res.

  2. Pere Romaní diu:

    Totalment d’acord amb la teva crítica, Oriol.
    Jo també vaig tractar amb en Jordi Llovet: concretament, vaig gaudir molt de les seves classes de Teoria de la literatura a la Universitat.

    Però malgrat que li mantinc tot el respecte com a acadèmic, amb aquest article ha perdut definitivament el que li podia tenir com a intel·lectual.
    De manera populista i vergonyosa s’apunta al discurs Ciudadano (o similar) de la persecució del no-independentista. I pel camí, situa els “intel·lectuals” com una classe escollida que està més enllà (o, més ben dit, PER SOBRE) del comú dels mortals.

    Totes dues coses estan del tot fora de la realitat. Es confirma la sensació que vaig començar a tenir amb el seu llibre “Adeú a la universitat”. Sembla que en Jordi Llovet prefereix entossudir-se a afirmar que el món és tal com ell el veu, que observar-lo sense tants prejudicis, adonar-se que hi ha certes coses que canvien amb el temps (com la perspectiva d’un país nou, independent de la rància Espanya) i viure-hi una mica més feliç.

  3. Guillem Verger diu:

    Jo no he tingut el gust (?) de conèixer-lo, ni com a alumne ni de cap altra manera. Sí que em vaig llegir el seu llibre “Adéu a la universitat”, recomanat per una amiga. En vaig treure la impressió d’algú amb força coneixements d’allò que se’n diu “humanitats”, especialment de literatura alemanya, però que creu que el món s’acaba amb això. També em va sorprendre el ressentiment que destil·lava tot el seu discurs. Vaig arribar a la conclusió que el senyor Llovet hauria estat molt més còmode a la Xina dels mandarins o, si fem cas de cert esquerranisme molt present al llibre, com a alt funcionari cultural d’alguna república popular. Però li ha tocat una època vulgar, tecnològica i de democràcia dita “formal”, i em sap molt de greu per a ell. Encara no sé si va ser una lectura profitosa. Sí que ho ha estat la de les seves traduccions.

  4. M.P. diu:

    Va home, no exageres una mica? Jo l’he llegit i no el trobo tan greu. Jo votaré independència i no em sento pas ofès. No caus en el mateix del que l’acuses? És a dir, intolerància cap als que no pensen igual? Discrepo de forces coses de l’article d’en Llovet, però n’hi ha d’altres que crec que són encertades. Com per exemple que gairebé sempre els intel·lectuals han detestat el nacionalisme. Penso per exemple amb James Joyce.

  5. guaita diu:

    Jo vaig ser estudiant a les classes del Jordi Llovet i considero que pot dir el que li sembli… jo també. Mentre Llovet s’ha trobat bé com a “intel·lectual” (no m’agrada massa aquest terme, té un caire pejoratiu de la il·lustració: per al poble, però sense el poble) “apàtrida” espanyol no s’ha adonat que potser hi havia altres “apàtrides” que ho eren també com ara ell, doblement: com a “intel·lectuals” i sense trobar-se bé a Espanya. Ara Llovet es troba on abans s’havien trobat altres “intel·lectuals” espanyols. Potser que comenci a revisar si el que ara sent és el que sentien abans aquests altres… encara que només sigui per empatia.
    Espero, per a la bona salut del Jordi, que no acabi com el protagonista kafkià d'”El procés”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*