Una conversa amb Montserrat Abelló

20121129 Amb Montserrat Abelló a la Biblioteca Rodoreda

Ahir vam acomiadar Montserrat Abelló i Bernat Puigtobella em va oferir d’escriure alguna cosa sobre ella. La proposta em va retornar una conversa antiga a la memòria, que també reprodueixo aquí. Núvol la presenta com una confidència, però de fet ja l’havia explicada en públic, i amb la participació de la Montserrat mateix, almenys una vegada en un acte a la biblioteca Mercè Rodoreda del Guinardó –per afegir-hi rebotiga–. Això va ser durant la presentació de Com cau la tarda, l’entrevista que Clara Bofill, una de les nétes de l’Abelló, havia fet sobre la seva àvia com a treball de curs dels estudis de cinema, un documental que ara el 33 podria programar. Queda dit. […]

Una conversa amb Montserrat Abelló

Una vegada Montserrat Abelló em va parlar malament de Mercè Rodoreda i em va deixar tot desconcertat. Corria l’any 2008. Érem a casa seva, al petit estudi del carrer Calvet, i jo li devia demanar per l’autora d’Aloma perquè ja n’enfilàvem o estàvem acabant-ne de preparar el centenari. Totes dues es portaven deu anys, i m’havia imaginat que potser durant la República i la Guerra Civil havien coincidit en una banda o altra. Devia esperar trobar un testimoni de primera mà, segurament inèdit. L’any 38 tenien vint i trenta anys i, doncs, no em semblava que suposar la coincidència fos del tot extravagant. Però la Montserrat em va sortir, com qui diu, amb un ciri trencat.

Bé, no és que me’n parlés malament. La va criticar. No: de fet va dir, directament, espontàniament, que no li agradava. Sense pretendre sentar en cap mesura càtedra, com si fos una cosa ben seva de la qual gairebé s’hagués d’excusar. I va ser en explicar-se que va plantejar, sense cap pretensió, potser sense tenir-la gaire premeditada, una forta crítica de fons. Va ser una esmena a la totalitat i tot. No estrictament literària, per bé que també.

La Montserrat trobava que Mercè Rodoreda tenia una visió massa tràgica, tremendista, de la guerra civil. Deia que la vida a Barcelona, aleshores, no era gens la que mostren les seves novel·les. Que ella en tenia tot un altre record. Que s’ho van passar tan bé, aquells anys, vivint la vida a la ciutat. Malgrat la guerra.

D’entrada vaig atribuir aquella valoració tan oposada, gairebé frívola, a la diferència d’edat. És clar que no devien viure de cap manera semblantment aquells moments una dona de trenta anys i una noia de només vint. I suposo que això hi era, també. Però l’objecció de l’Abelló anava molt més enllà de la pròpia vivència. Rodoreda recrea la vida en la seva dimensió més tràgica, fatalment tràgica, i sense gaire esperança. L’actitud vital de Montserrat Abelló, per contra, és del tot positiva, d’alegria i agraïment. No nega el dolor de viure, és clar, que prou que el va conèixer. Però no s’hi rabeja gens, al contrari: pertot troba estímuls per superar-lo i no deixar de somriure.

A l’Abelló no li agradava l’obra de Rodoreda perquè, deia, era massa negra. No li agradava Mercè Rodoreda perquè la seva sensibilitat davant la vida i la mort, davant la possibilitat de construir un redós de felicitat, era diametralment oposada a la pròpia. Així era, també, Montserrat Abelló. Directa, franca, lliure i coherent. Sense necessitat de dissimular la seva opinió ni tan sols en relació amb l’escriptora més gran del país. Que, més enllà, no discutia que ho pogués ser. I que havia traduït sense pegues quan n’havia estat l’hora.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Veus i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*