Oi?

Aquest matí, a punta d’alba, m’ha sorprès una bèstia que grallava, persistent, fora de lloc, solitària, estrident. […] 

He alçat els ulls i sobre l’edifici monstruós de la Telefónica que hi ha a tocar de casa impressionava un corb superb, enorme, més gros que una gavina grossa. Clamava, en el seu llenguatge, incansable, una vegada i una altra, never never never… He tingut tot just el temps de fer-li una fotografia i ha aixecat el vol abans que pogués apropar-ne la imatge. No l’he vist més. Podria dubtar si ha estat una visió real, però no: us asseguro que estava ben despert i serè. I ni per un moment no m’ha semblat que la seva presència fos de mal averany.