Dels drets lingüístics a la burla

He trucat a una gran empresa en qualitat de client i m’hi he adreçat, com sempre, en català, la meva llengua, la llengua oficial del país on l’empresa amb la qual contactava està operant, i la gentil operadora que m’ha atès ha tingut una sortida que no esperava. Sí, això d’avui ha estat nou. Original, potser. Divertit, gairebé. Si no fos… […]

La noia m’ha demanat per què trucava. Jo li ho he dit. Ella ho ha entès, però, en veient que li parlava en català, m’ha ofert, sol·lícita, de remetre la trucada a un company, aquest és el terme que ha emprat, que em pogués atendre en català. Ho he trobat gairebé idíl·lic i no he sabut dir que no.

De seguida m’ha temptat penedir-me’n: la trucada era a un 902 i, és clar, la remissió de la trucada m’ha permès gaudir de massa música. Veurem què costarà la broma!

Bé, però, la broma ha vingut després. Fins ara, quan m’he adreçat en català a una empresa de la qual era client, me n’he trobat de tots colors. Que em penjaven el telèfon. Que em donaven l’opció d’escollir llengua i en triar la nostra queia en un túnel temporal fins que penjava, cansat d’esperar. Que desplaçaven la trucada a un interlocutor que parlava en àrab o en alguna cosa encara més inintel·ligible per a servidor. Recordo que alguna vegada el company capaç de dur a terme la gestió en català ha aparegut sense més incidències. Fins i tot pot ser que sigui cert i no només un record dubtós que en alguna comptada ocasió jo hagi parlat català i l’interlocutor en castellà sense cap problema. Però avui, avui no.

Després d’aquella llarga espera musicada la noia m’ha informat que ja tenia un company a punt… de fer d’intèrpret entre ella i jo! M’he mossegat la llengua, he acabat la gestió –l’havia de fer, reïra de bet!– en castellà i he penjat. Incrèdul. Sorprès. Ofès. Burlat.

Aquesta és la consideració amb què ens tracten a casa les empreses que ens tenen per clients. Sí, de vegades a més de dir el pecat també s’ha de dir el pecador: la divisió d’assegurances de CatalunyaCaixa.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Vida diària i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*