La bola de vidre

Ahir VilaWeb em va publicar una opinió contundent, i si tot va bé n’hi haurà més. Aquesta parlava, a propòsit de les discussions recurrents sobre el 9N que ara ve, de l’actitud d’alguns, que jo considero gairebé malaltissa, que discuteixen premonitòriament, arrogant-se la capacitat de fer asseveracions sobre el futur com si disposessin d’una bola de vidre. Diu: […]

La bola de vidre

Cada dia em fan més gràcia tots aquests que afirmen amb vehemència que el 9N no votarem. Que tothom ho sap. Que ja n’hi ha prou d’enganyar-se i d’enganyar. No en diré noms, perquè només són l’anècdota del fet, i perquè és segur que a cadascú n’hi vindrà algun al cap sense voler entre el reguitzell de polítics, opinants, amics, veïns i saludats que coneix o sent. Els noms són l’anècdota, dic; el fet, pretendre discutir sobre allò que haurà passat com si fos segur que passarà. Com si ja hagués passat. I no. El futur no és un fet donat sinó, per definició, un espectre de possibilitats. Fets potencials. Que són sempre, per força, en tant que possibles, diversos; més d’un. I incògnites. Sempre.

Em corregeixo: no em fan gràcia –de fet, m’irriten– tots aquests que donen per fet que el 9N no votarem. I que, donant-ho per fet, ens arrosseguen a discutir sobre tot el que farem en no haver pogut votar. Que si plans B, que si la frustració que ens haurem d’empassar, que si tomba i si gira. Com si no hi hagués res més a considerar primer. Per exemple, sobre què és a l’abast de cadascun de nosaltres fer o deixar de fer per ajudar a fer possible i viable el 9N. Vaja, com si no hi hagués feina a fer per construir el camí cap al 9N. Un camí que no hem fet mai abans i que no s’ha traçat per endavant. No, quan es dóna per fet que el 9N no serà, se’ns empeny a renunciar-hi. I això sí que no.

Em torno a corregir: perquè no m’irriten, no, m’exasperen. M’exasperen del tot tot els qui basen la discussió i l’acció política en la –diguem-ne– premonició. La premonició no té res a veure amb el projecte. Ni amb la utopia, ni tan sols amb el possibilisme. Ni, encara menys, amb la informació. La premonició és una pura fantasia. Especulació.

Per això, resulta inversemblant que tants periodistes, cada vegada que entrevisten una persona amb responsabilitats en la cosa pública, s’obstinin a demanar-li què passarà el 9N. Què creu que passarà i què farem si no hi ha 9N. És inversemblant i exaspera. Perquè és irrellevant el que ningú, per més eminent que pugui ser la seva posició, pugui creure que passarà. Perquè es pot demanar quin és el projecte propi, com es pretén dur-lo a terme, què es pensa dels projectes dels altres i, fins i tot, com s’hi pensa fer front. Però no, mai, en cap cas, què passarà. Què creu que passarà. Com si ja estigués escrit. Com si el futur fos una qüestió de fe. Com si fos un dret saber-ho. I saber-ho per endavant. No, saber el futur no és un dret. Si de cas, hi ha una obligació: la de fer tots els possibles per construir-lo d’acord amb els propis projectes, les pròpies esperances i les pròpies il·lusions. I anar-hi anant amb paciència i convicció. Fins que el pas del temps en faci, del futur, present i, de seguida, passat. I, aleshores sí, el puguem analitzar, avaluar. I, així, a més, revisar el projecte, l’esperança i la il·lusió. Per continuar fent camí. Per anar guanyant el futur. Sempre obert i ple d’incògnites.

No, ningú no té una bola de vidre. Ningú no pot assegurar què passarà abans no passi. I compte: quan el que sigui que passi hagi passat, no tindrà cap mèrit dir: veieu, jo ja ho deia, ja ho vaig dir. Perquè no s’ha tractat mai d’endevinar-ho. Perquè això no és una juguesca. Perquè ni quan els fets ja siguin un fet no es podrà dir que confirmen una premonició d’aquestes. No donaran la raó a qui l’hagi afirmada amb vehemència. Per més que en vulgui presumir.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*