Oi?

Cadascú és com és i la veritat és que pel seu histrionisme Robin Williams no podia ser de cap manera un dels meus. Però no ha estat així. […]

No ha estat així sinó que, mira com són les coses, s’ha convertit en un dels actors de referència de casa. Sobretot per dues pel·lícules: Jumanji, imprescindible entre les lectures infantils, i Hook, que ignoro què en va dir la crítica però sempre m’ha semblat una memorable recuperació de la figura de Peter Pan.

Hi ha, també, és clar, El club dels poetes morts: quan es va estrenar, fa un quart de segle, ens va fascinar -i ho dic així, en plural, perquè em sembla recordar que va ser un enlluernament col·lectiu-. Tots ens sentíem una mica poetes i volíem canviar l’educació, ni que aquí ja no fos tan tronada com la que es veia allà… Ahir la vaig tornar a veure i encara em va semblar més digna i pertinent. I trista.

Llegeixo que, segons el parer dels especialistes, la millor de les seves pel·lícules és El rei pescador i m’adono que no l’he vista. Segur que avui mateix o demà en tindrem ocasió. Deu ser aquesta la principal virtut, potser l’única, de la necrofília televisada…