El plor de la gasela

Un dels encàrrecs més especials que he rebut aquest curs passat ha estat versificar els subtítols de la traducció d’uns poemes escrits originalment en urdú. […]

Això va ser per al projecte que durant més de deu anys ha empès la documentalista mexicana Maritza García, introduint-se si això era possible en la tancadíssima comunitat pakistanesa del Raval. A través de converses amb Wajid, Hussain i Mohammad, tres immigrants del Punjab que van arribar a Barcelona l’any 2003, Maritza Garcia ens descobreix algunes altres cares de la nostra ciutat i, sobretot, la càrrega d’humanitat d’aquests ciutadans que acostumem a veure, com a través d’un vel, rere un ram de roses que miren de vendre o a l’altra banda de l’entrada d’un locutori. Per dir-ho en bèstia, gràcies al documental podem reconèixer que darrere l’immigrant hi ha una persona…

Maritza García hi parla i, a través de la conversa, ens els fa conèixer, ells i la seva vida aquí, i també molt del que enyoren d’allà. I tot això, a més, a través dels poemes que escriuen i que diuen en veu alta en les trobades d’homes o en les festes a la rambla del Raval.

Perquè tots tres són poetes i escriuen i reciten gaseles o gazal, una mena de corrandes en què acaben abocant, sempre amb algun contrapunt jocós, les seves angoixes amoroses, i existencials, i col·lectives. Per versionar-les, com que no sé gens d’urdú, vaig partir de l’impacte de la seva declamació en llengua original i unes primeres traduccions en brut, guiades pels mateixos autors, en castellà i en anglès. Podreu veure’n el resultat aquesta nit al 33, dins el programa “El documental“. El plor de la gasela s’ho val, i molt, al marge de la meva feina…

I en deixo un tastet aquí, la versió de la gasela de Hussein. Vaig intentar reproduir la cadència de l’original recorrent a l’alexandrí i a una rima poc forçada. Vam conservar la tradició d’introduir el nom de l’autor al final del poema però, en canvi, en aquest cas, vaig reduir el nombre de dístics inicial. L’aire al·lusiu i la centralitat de les imatges provenen, poc o molt, de l’original.

Quan la meva estimada em segueix com la lluna
els somnis se’m trasmuden en diamants nocturns

Si m’adormo de nit i en perdo la mirada
el dolor m’omple el cor com l’aigua la riuada.

Mentre estigui tot sol no acabaré el viatge…
Ella amb el got de vi vindrà a retrobar-me!

Oh, Sabir, ja veuràs, quan arribi el moment,
que es dissolen les penes, que s’ha aturat el temps…

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*