Deu anys de blocs i moltes coses més

Fa uns dies vam conversar una bona estona amb Núria Ventura sobre els deus anys de l’Oi?, aquest bloc, i de moltes coses més, que es poden llegir aquí[…]

Oriol Izquierdo: ‘Estem preparats per a fer qualsevol cosa per sobreviure i podem fer-ho sentint-nos creatius i satisfets

Els blocs de +VilaWeb han arribat als deu anys de vida aquest mes de juny

Oriol Izquierdo (Barcelona, 1963) ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes i editor. Amb Dolors Borau, la seva dona, ha escrit Una festa sobre rodes (Cruïlla, 2010), un llibre adaptat a les persones amb paràlisi cerebral, i ha recollit part dels seus poemes a Moments feliços (Edicions 62, 2008). Però des de fa un any la seva vida ha fet un tomb, perquè s’ha convertit en botiguer: ha obert Sopa de Lletres, un negoci d’alimentació al barri d’Horta també dedicat a l’activitat cultural. El canvi de vida l’ha portat a comprovar que ‘estem preparats per a fer qualsevol cosa per sobreviure i podem fer-ho sentint-nos creatius i satisfets’. Amb tot, l’Oriol fa cultura de moltes maneres, i tot plegat ho explica des de fa deu anys al bloc ‘Oi?‘, un dels tres primers que es van obrir a VilaWeb.

Com es fa activitat cultural en una botiga d’alimentació d’un barri com Horta?

—La botiga no és tan sols un local, és un punt de trobada on poden passar moltes coses. N’hi passen que són molt previsibles i habituals en una botiga d’alimentació perquè la gent hi va a comprar menjar, però també hi passen moltes més. Hi pots tenir converses, et poden donar consells que tenen relació amb la salut o que van més enllà. La meva dona i jo som gent del món de la cultura i la literatura i, sense proposar-nos res d’especial, ens hem trobat amb la possibilitat d’organitzar a la botiga alguna activitat que és més pròpia del món de la cultura i de la literatura que no, en principi, del món del comerç i de l’alimentació. De fet, quan vam obrir ja ens vam proposar de crear un petit espai on poguéssim anar més enllà de la relació entre botiguer i client.

Què ha passat en aquests actes culturals?

—Aquesta primavera, d’una manera una mica experimental, hem anat fent una activitat cada mes. N’estem molt satisfets i creiem que en una botiga d’alimentació i en l’espai que es crea al voltant també hi pot haver activitat cultural. En una de les trobades, per exemple, vam organitzar una lectura de La disputa de l’ase d’Anselm Turmeda. Hi van venir seixanta persones. Hi ha moltíssimes activitats que es fan a Barcelona, en entorns més habituals, que no n’aconsegueixen aplegar ni la meitat ni una tercera part. Vam tenir una sorpresa: sí que ve algú del món de la cultura, però una part important de la gent que ve és del barri. I ens diuen que és una sort que ho fem perquè al barri no n’hi passaven, de coses d’aquestes.

Quin producte recomanaríeu de la vostra botiga avui?

—Preguntaria coses al client per saber què li he de recomanar. Li demanaria què li agrada menjar, si li agrada la carn, si li agrada el peix, si és més aviat vegetarià, si ara que fa calor prefereix alguna cosa refrescant o ja li va bé alguna cosa que s’hagi d’escalfar. A partir d’aquí aniríem destriant si amb una de les coques de pizza que tenim, que són artesanals, quedaria satisfet o bé si hauríem de tirar més cap a un bacallà a la mussolina d’all i poma, que és una cosa deliciosa que tenim, o un bon gaspatxo o una crema de verdures. Parlant i dialogant, però sense caure en la tafaneria, aniríem trobant allò que el pot satisfer més.

Què n’heu après, d’aquest canvi tan radical d’ocupació?

—Em sembla que ja ho sabia abans, però ara ho he comprovat. He après que estem preparats per a fer qualsevol cosa. No jo sol, ho dic en plural: l’ésser humà que viu en una societat com la nostra està preparat per a fer moltes coses per sobreviure i, a més, sobreviure sentint-se creatiu, productiu d’una manera que el satisfaci.

Vau escriure Una festa sobre rodes, un llibre adaptat a persones amb paràlisi cerebral. En sabeu l’experiència dels lectors?

—Des de la botiga ens hem trobat gent que ha vingut i ens ha explicat que el fa servir. Sovint són mestres, gent que són davant d’una aula, ja sigui de criatures petites o més grans o amb persones que vénen de fora i no coneixen la nostra llengua. Ha estat molt encoratjador veure que el llibre ha fet el seu recorregut, l’ha fet sol i l’ha fet en un dels espais per al qual el vam pensar. És un llibre que parla de la normalitat d’una persona amb paràlisi cerebral. A més, en parla amb unes eines que fan que aquells qui no tenen facilitat per a comunicar-se puguin fer-ho a través del llibre fins a l’extrem d’explicar la història, gràcies al llenguatge adaptat que hi ha al mateix llibre.

També heu escrit un llibre de poesia, Moments feliços. Què és la poesia per a vós?

—Si em vaig incorporar al món de les lletres va ser perquè d’adolescent escrivia poesia. Vaig anar coneixent gent que també feia poesia i de mica en mica tot plegat es va convertir en un estímul per a entrar en el món de la cultura i l’edició. Abans d’haver publicat cap llibre de poesia vaig començar essent editor, cosa que em va curar de ser poeta. Vaig continuar escrivint poesia però sense pressa i sense cap necessitat de publicar-la. Va ser així durant anys, però va arribar un moment que em vaig adonar que tenia un cert gruix de poemes i vaig pensar que en podia sortir un llibre. Paral·lelament a això va passar una cosa molt determinant a la meva vida que és que es va morir la meva filla i, a part de ser una tragèdia, va ser un fet que va donar sentit a tot el conjunt de poemes que tenia sobre la taula. Vaig escriure’n una part nova arran de la mort de la Clara i així vaig tenir el llibre. Hi ha una experiència de dol, i un intent de superar-lo que potser val la pena de compartir. Això va fer que gosés buscar un editor que hi tingués interès, que, a més, em va fer perdre la por de publicar. Una part dels poemes del llibre ja havien estat publicats al bloc, que va ser una primera finestra per on la meva creació poètica va treure el nas.

Al bloc feu entrades que capturen detalls, moments petits.

—El bloc, a més de ser un retrat de l’activitat més o menys pública que vaig fent, em serveix per a fixar moments de la vida diària, moments que podrien esdevenir un poema o un text literari. Al bloc, sovint, hi ha una cristal·lització del record.

Quin moment feliç de la vostra vida diària es podria convertir en una entrada al bloc?

—No ho sabria dir, perquè la gràcia és que la majoria de moments que van a parar al bloc tenen un punt d’insòlits. Fins i tot els moments de vida diària. Poden ser moments d’allò més normals, però si els reculls és justament perquè de cop i volta han donat lloc a una experiència un punt especial.

Quin autor no deixaríeu mai de llegir?

—M’adono que en tinc molts. La gent quan es fa gran diu que tendeix a anar rellegint cada vegada menys llibres, però jo, com a lector, em sembla que encara sóc força jove i tinc interessos força dispersos. Per exemple a la taula ara mateix hi tinc Dylan Thomas i Enrique Vila-Matas perquè m’interessa tornar-los a llegir. També m’agrada estar atent al que escriuen les noves generacions. I on també paro atenció és en els autors de la meva generació, com ara Màrius Serra, Vicenç Pagès, Josep Maria Fonalleras, Francesc Serés o Jaume Subirana. Són autors que tot allò que fan ho llegeixo. Alguns d’aquests són amics i m’interessen també per la proximitat.

Al bloc sovint també escriviu sobre el país. Com creieu que serà el futur pròxim de Catalunya?

—Crec que serà convuls. I convuls no és un adjectiu negatiu. Penso que els mesos vinents cada dia passaran coses que seran més o menys transcendents, cada dia tindrem la sensació d’anar guanyant algun espai, d’anar pujant algun graó d’aquest camí dificilíssim que com a país hem decidit d’emprendre.

Quan creieu que arribarem al final del camí?

—Jo desitjaria que aquest camí arribés a un port estable com més aviat millor. Però no sé si això pot ser un període de menys de quatre o cinc anys. Amb molta sort seran quatre o cinc anys.

El 20 d’abril de 2004, ara fa més de deu anys, què us va portar a començar el bloc?

—Va ser una invitació d’en Vicent Partal i l’Assumpció Maresma. Em van explicar que estrenaven els blocs i era un moment que en començava l’efervescència. Encara no n’havia arribat l’esclat més fort, però ja es veia que allò tenia recorregut. Jo m’ho havia plantejat d’una manera molt poc seriosa, però quan m’hi van convidar em va semblar que valia la pena de provar-ho. I m’hi vaig llançar. Durant aquests deu anys hi ha hagut moments més sistemàtics i moments de molt silenci, perquè el bloc acaba essent un gènere molt semblant als diaris íntims, que reflecteixen les dinàmiques personals. Hi ha moments que no tens temps o no en tens ganes i, en canvi, alguns altres moments que et pots imposar la disciplina per mantenir la regularitat.

Paral·lelament, també heu escrit un bloc com a director de la Institució de les Lletres Catalanes. Què representava l’un bloc i l’altre?

—Les primeres anotacions com a director de la Institució de les Lletres Catalanes les vaig fer al bloc personal, però aviat vam creure que valia la pena de reforçar la comunicació de la institució donant-li un bloc. Durant un temps vaig mantenir dos blocs, el bloc del director (ILC), que era molt actiu, i el personal, que depenia molt més del moment i les ganes. A vegades algun comentari que no es podia fer al bloc del director el feia al bloc personal. Quan vaig deixar la institució vaig reprendre l’activitat del bloc personal, encara que la feina a la botiga és molt esclava i me n’he distret força. Però ara, després de veure que això de fer deu anys va de debò, per coronar l’aniversari intento fer una nota diària. A veure si me’n surto.

En destacaríeu cap apunt del bloc?

—No tinc gaire memòria, la veritat. De fet, fa poc m’he plantejat de recuperar apunts antics de tant en tant. Però sense haver fet aquest exercici, l’apunt que per mi és més important és el del dia que va morir la meva filla. Em sembla que vaig aconseguir una cosa que no estava segur de poder fer. Em sembla que vaig dir el més difícil de la manera més púdica i menys patètica.

Quin és el vostre primer record de VilaWeb?

—Jo diria que el primer record és en Vicent Partal explicant-me que faria Infopista i jo dient-li que sí sense entendre res. Llavors, quan va néixer, vaig entendre què era perquè en vaig fer ús gairebé diàriament. Vaig tenir la sensació que allò no era tan diferent dels mitjans tradicionals, però alhora creava un espai totalment nou on el mitjà el fem entre tots. De mica en mica, vaig veure que l’espai digital fa possible un tipus de relació que no és unidireccional sinó que tots hi podem participar i que la veu de cadascú pot arribar a construir una veu col·lectiva.

Us sentiu part de la comunitat de VilaWeb?

—Sí. Fins i tot en algun moment hi he tingut més implicació, amb el Canal Lletres. Ho sento una mica meu. Crec que VilaWeb m’ha servit a mi i que jo he servit a VilaWeb i a la seva comunitat.

Què és el que més us n’agrada?

—Que, tot i tenir una línia editorial evident, no enganya ningú, manté alerta la mirada crítica. Com tots els mitjans, VilaWeb construeix una realitat, però no oblida que és part d’una realitat més àmplia.

Què en canviaríeu?

—De vegades tinc la impressió que és una mica monotemàtica. Entenc que ho sigui i m’agrada que ho sigui, però a vegades penso si no en fem un gra massa. Però suposo que entre tots, amb la interacció que hi ha amb els lectors, si hi ha excessos es corregiran.

Un desig?

—Que continuï sempre, com ha fet fins ara, un pas més endavant d’allò que cal fer en l’espai de la comunicació i en l’espai digital.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada ha esta publicada en Carnet, Entrevistat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*