Oi?

Volia anar deixant constància amb anotacions al bloc de feinetes públiques fetes durant el curs, i anava a començar per recollir l’entrevista que el número 285 de la Revista de Catalunya, el del darrer mes de març, em va publicar amb Francesc Cabana, aleshores president de l’Ateneu Barcelonès. No m’hauria imaginat mai que en el moment de recollir-la aquí les circumstàncies haurien posat el senyor Cabana tant en primer pla…

Francesc Cabana:
“L’Ateneu Barcelonès és un punt de trobada
on tothom s’ha de poder sentir còmode”
Una conversa amb el president
de l’Ateneu Barcelonès

L’Ateneu Barcelonès, fundat l’any 1860 sota el nom d’Ateneu Català, va adoptar el nom actual el 1872 en fusionar-se amb el Casino Mercantil Barcelonès. L’any 1907 l’associació es va traslladar a l’antic palau dels barons de Savassona, al número 6 del carrer de la Canuda, des d’on ha esdevingut un dels escenaris principals de la vida cultural i col·lectiva de la ciutat i del país. Un segle i mig després de la seva creació i quan fa més de cent anys que manté la seu en aquest edifici del cor de Barcelona, Francesc Cabana, president de l’entitat, ens rep al seu despatx, al segon pis de la casa del 1796, avui finalment restaurada i reestructurada d’acord amb els usos actuals, gràcies a l’impuls dels seus dos predecessors en el càrrec, l’escriptor Jordi Sarsanedas (president del 1997 al 2003) i l’arquitecte Oriol Bohigas (2003-2011). El present, la història i el futur de l’Ateneu guien aquesta conversa amb Francesc Cabana i Vancells, advocat especialista en temes econòmics nascut a Barcelona el 1934, autor de nombrosos estudis, assaigs i articles a la premsa sobre la història de la banca i de l’empresa del país. L’any 2008 es va incorporar a la junta de l’Ateneu com a vicepresident segon. En va ser elegit president el 2011.

Si el president de l’Ateneu hagués de resumir i destacar cent cinquanta anys d’història en dues frases, què en diria?

Mira, et diria que et miressis el quadre que hem posat amb les juntes directives d’aquests cent cinquanta anys. Mira’t aquestes juntes directives: ja està tot dit. Impressionen. Si el que es recorda de mi com a president és haver presentat aquest quadre, ja en tindria prou… La gent se’l mira i diu, mira, Àngel Guimerà, Domènech i Montaner, aquests els conec; en canvi aquests no els conec. I jo els dic: aquests els conec jo, eren empresaris. I al costat d’aquests hi ha metges, arquitectes, literats, historiadors… Només de l’estudi de la composició de les juntes directives en sortiria una quantitat de tesis doctorals impressionant! Un dels socis de l’Ateneu és el president del Foment del Treball: jo li vaig demanar que se’n fes i se’n va fer. I l’altre dia m’explicava que va aprofitar a Madrid la cita d’un discurs d’un president de l’Ateneu que jo vaig treure en el meu discurs inaugural. En el seu discurs, en castellà –perquè aleshores es feien en castellà, fins que en Guimerà no va gosar utilitzar la nostra llengua–, l’historiador Josep Coroleu va dir: “¿Para que España sea España, Cataluña tiene que dejar de ser Cataluña?” Escolta, això devia ser el 1888…

Som allà mateix, una mica…

És una frase que, quan la vaig trobar, vaig pensar valia la pena aprofitar-la, i val la pena perquè ho diu tot. Fa pensar. I en Gay de Montellà la va deixar anar a Madrid i l’ha anat repetint.

És que li ha de resultar útil quan li demanen què està passant…

És clar. Jo, amb motiu dels discursos inaugurals, que és una tradició que he intentat mantenir, me n’he llegit molts, i hi ha coses francament interessants. Alguns no… N’hi va haver un, que era metge, que va fer un discurs sobre la lepra!

Una cosa tan específica…

Però n’hi ha alguns de francament interessants i, a més, molt diversos. Hi ha a l’època del franquisme, per exemple, l’economista Pere Gual i Villalbí, que feia uns discursos que eren una llauna total i absoluta.

Devia ser un reflex de l’època…

Sí, però fixa-t’hi. El Gual Villaubí va ser president entre el 1952 i el 1961, però a la seva junta directiva hi trobes un Ainaud. Hi trobes persones que eren per força un contrapès a la doctrina oficial.

La junta de l’Ateneu sempre ha tingut una certa vocació de representar la societat il·lustrada del país.

Home, déu n‘hi do. La junta ha inclòs sempre professionals, artistes, empresaris i gent de tota mena. En Manuel Girona, que per a mi és el gran modernitzador del país al segle XIX, va ser dues vegades president de l’Ateneu Barcelonès i va fer dos discursos inaugurals que encara s’aguanten i que tenen interès.

El fet que en el context d’avui el president sigui economista, o historiador i economista, vol dir alguna cosa, també?

D’economistes no n’hi havia hagut gaires, entre altres coses perquè no hi va haver escola d’economistes fins molt avançat el segle XX. Però també hi tenen el seu paper. En aquest moment el Col·legi d’Economistes és soci col·lectiu i la vicepresidenta, Pilar de Torres, és economista. Ara, el que defensem en aquesta casa, jo ho dic sempre: cultura i catalanitat. I entesos els dos conceptes en el sentit més ample de la paraula.

Al tombant del segle XIX al XX, l’any 1895, Àngel Guimerà va fer el seu discurs en català, i va iniciar el canvi de llengua oficial de l’Ateneu, no sense resistències per part del mateix cos social de l’Ateneu. Aquell gest, pot ser que s’hagi de repetir o es pugui repetir en els moments que estem vivint, en què el procés que està fent el país pot exigir determinades gesticulacions?

En general, la nostra junta directiva no ha cregut que s’hagués de pronunciar en relació amb aquest procés, entre altres coses perquè som molt transversals. Ara, he llegit algues notícies sobre el fet que l’Ateneu Barcelonès no assistís a la reunió pel dret a decidir convocada pel president Mas. És que no ens hi van convidar! Ho dic perquè si ens haguessin convidat n’hauríem parlat a la junta, però no ens van convidar, de manera que no té cap raó de ser que ens posin a un costat. Aquesta casa a qui barra el pas és a tothom que tingui actituds antidemocràtiques, contràries als drets humans i anticatalanes. És evident que, si no ens fan un bolc, que alguna vegada ens l’havien fet, aquesta casa no serà plataforma de segons quines actituds. L’Ateneu Barcelonès té una característica que per a mi és molt positiva, i és que tothom s’hi troba còmode. És a dir, no és elitista: el president de Foment hi coincideix amb un botiguer o un pensionista. Hi ve tota mena de gent, es parla de tot sense problemes i no et trobes amb aquell clixé que algunes associacions tenen. És evident que el Cercle del Liceu té un clixé d’alta burgesia. Aquí no. Tothom s’expressa molt lliurement, de vegades massa lliurement, perquè també hem tingut problemes… Però, la veritat és que mai la sang no arriba al riu.

Els problemes aquests que insinues m’imagino que fan referència a algun incident amb els socis. L’Ateneu és una associació que compta amb prop de quatre mil socis. Avui, quin perfil té col·lectivament, si es pot dir així, el soci de l’Ateneu?

És molt divers. D’una banda tenim els socis de l’escola d’escriptura, que és un món, un món que va i ve perquè es fan socis quan fan el curs de l’escola i en la seva majoria, no tots, es donen de baixa quan acaben.

Són socis instrumentals…

No, molts d’ells són de fora de Barcelona. Jo això ho entenc: una persona de Mataró, de Granollers o de Vilafranca ve aquí a fer un curset d’escriptura, però no el facis venir a fer vida d’ateneu… Després hi ha un altre món que està format per gent que són pensionistes i jubilats. Aquests passen moltes hores aquí i són els que van a les assemblees i parlen amb molta franquesa. Després tenim el món de la biblioteca. Jo em vaig fer soci per la biblioteca. La biblioteca és un món molt especial. El soci de l’Ateneu no ha de comprar un sol diari ni una sola revista, els troba aquí. Després hi ha els socis que tenen alguns interessos especials, que s’articulen a través de les seccions. Les seccions són estatutàries i tenen pressupost propi: secció d’arts plàstiques, secció d’economia, secció de cinema, etc., fins a una desena. Cadascuna té un responsable que organitza actes, conferències, cine-fòrums o el que sigui. I finalment hi ha les tertúlies, que és una activitat que aquests últims anys ha tingut un creixement extraordinari.

S’ha revifat, el món de la tertúlia?

Les hem de frenar, perquè en aquest moment ja no tenim espais! Les tertúlies poden ser de socis i no de socis. Hi ha tertúlies de caràcter general, hi ha tertúlies especialitzadíssimes. L’última que s’ha creat és sobre esports, que no n‘hi havia cap. N’hi ha una sobre Gaudí, d’altres són de temes socials. S’ho fan entre ells, conviden gent. Una tertúlia perquè vagi bé ha de ser de deu, dotze, quinze persones, amb convidat o sense convidat, però que hi puguin parlar tots. És la gràcia, poder participar. Per principi en tots els actes de l’Ateneu els assistents hi poden intervenir, però en una conferència formal el ponent parla tres quarts d’hora i només a l’últim quart d’hora hi pot haver debat. En una tertúlia no, en una tertúlia es tracta que hi pugui intervenir tothom i que el debat sigui molt més participatiu i molt més viu. Bé, tot això justifica l’Ateneu, clarament.

En aquest sentit, l’Ateneu ha anat vivint un procés d’evolució i de maduració. Pel que jo recordo, fa vint o trenta anys l’Ateneu estava una mica tancat sobre ell mateix. S’hi feien bàsicament activitats per als socis i hi havia una certa gelosia: els socis no volien que les activitats s’obrissin a ningú de fora. Això sembla que ha canviat molt…

Radicalment. Avui el 95% dels actes de l’Ateneu són oberts. I gratuïts. I això va des de cinema fins a la conferència d’un filòsof. La nostra és una associació d’interès general. Per què? Doncs perquè està oberta a socis i no socis. Els socis tenim reservats dos espais, la biblioteca i el jardí.

Són les dues joies…

Bé, la tercera joia és l’escola d’escriptura. Des d’aquest punt de vista també compta. Té molta demanda, una demanda extraordinària. Ara, és clar, al jardí, sobretot a l’estiu, la veritat és que hi ha dies que no hi pots seure. I a la biblioteca també comencem a tenir problemes, no hi ha prou seients. I la veritat és que aquesta casa no es pot ampliar. Abans has fet referència a l’economia. Amb l’actual junta directiva anem fent pressupostos equilibrats. Comptem amb ajuts, però l’Ateneu no és el Liceu, diguem-ne, que depèn en la seva major part de subvencions. Bàsicament nosaltres cobrim el 70% de les despeses i necessitem ajuts per al 30% restant, i això vol dir sector públic i vol dir espònsors. En fi, els últims anys patim, però anem fent. També hem hagut de fer retallades, però sense afectar el personal de la casa.

Potser no podeu aspirar a ser autosuficients, però sí a prescindir dels ajuts de les administracions públiques, excepte en el cas de qüestions molt patrimonials, per exemple obres de restauració de l’edifici o la catalogació de la biblioteca.

Home, des del moment que el 95% dels actes són públics, crec que l’Ateneu Barcelonès té dret a demanar ajuts…

Sí, el dret tot, però en la situació en què estem…

Això sí. Cal dir, també, que hi ha una filial nostra –jo en dic així en to de broma– que ens ajuda, que és la Caixa. L’Ateneu Barcelonès va ser un dels fundadors de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona i per això en rebem ajuda, cal dir que per unes xifres absolutament proporcionades i que no representen cap daltabaix per a la Caixa.

Per a la Caixa no, i en canvi per a l’Ateneu…

Per a l’Ateneu són substancials. Cobrim el 70 o el 75% del pressupost amb les quotes dels socis i amb el lloguer de sales.

Creieu que l’última dècada l’Ateneu ha recuperat presència pública i capacitat d’influència?

Sí, això clarament. Ens ho diu una eina tan simple com el recull de premsa. El creixement és considerable. Cal dir que l’Ateneu té una nova web molt més potent que l’anterior on estem abocant alguns tresors, com discursos pronunciats fa quaranta anys. En aquest moment tots els actes públics que fa l’Ateneu passen directament a la web. Això és una riquesa, una riquesa actual i una riquesa per dintre d’uns anys. Vaja, això serà tan important com la biblioteca.

Per tant no teniu la impressió que en aquest moment en què la realitat a la xarxa està creixent com està creixent i hi passen tantes coses, aquesta realitat pugui menjar-se l’espai de l’Ateneu. L’Ateneu en principi neix com un punt de trobada, un punt de trobada físic…

És un punt de trobada, és un lloc on tothom s’hi troba còmode… I això pot ser avui un espai físic o un espai virtual. Per exemple, la mateixa Escola d’Escriptura en aquests moments té un percentatge bastant alt d’alumnes on line. Acceptem les dues coses. Per això vam fer la campanya que deia “Un Ateneu sense límits”. Volíem dir que ens interessa la projecció, la projecció a través de la web i la projecció dels actes que fem. Els actes que fem els organitzem per als socis i per a tothom, pensant en els temes que poden tenir un interès. El paper del vicepresident encarregat de programació és molt important des d’aquest punt de vista. Ens hem de fer ressò del que pensa la gent. I fem cicles com el de “Controvèrsies”, que ja porta dos anys. El que no farem mai és una controvèrsia sobre democràcia sí o democràcia no, no fotem.

Hi ha coses que estan fora de discussió…

És que a mi hi ha certes tertúlies que em posen una mica nerviós, perquè, és clar, no pots convocar a una extrema dreta i a una extrema esquerra. Primer, perquè no es posaran mai d’acord, i després perquè no en trauràs l’entrellat. En canvi de la majoria dels temes se’n pot parlar civilitzadament i des de posicions no diré contradictòries però sí diferents, amb matisos, i això pot ser enriquidor. Quan, tu ets racista i jo no ho sóc, no serveix per a res debatre: tu et mantindràs en les teves i jo en les meves. No: del que es tracta és de parlar d’un tema davant el qual hi hagi posicions civilitzades i dialogants. Que cadascú en tregui les conseqüències que vulgui: el debat és la base d’un Ateneu. I les posicions diverses, i creure que mai no tindràs el cent per cent de la veritat ni l’altre tampoc. O sigui que tu pots aprendre de l’altre i l’altre pot aprendre una mica de tu. Aquesta és la base. Un espai per compartir. Et trobes socis que t’expliquen, posem per cas, una senyora jubilada que ha fet aquí amistat amb una altra senyora; a una li interessava aprendre francès i a l’altra llegir música; i ara jo li ensenyo francès i ella m’ensenya a llegir música. Ho trobo perfecte. I això és a l’abast de tothom, només has de pagar la quota, que tampoc és una quota elitista…

L’Ateneu va néixer en un moment en què naixien ateneus, però quants n’hi ha que hagin sobreviscut després de més d’un segle?

Alguns continuen… Hi havia una època que hi havia molts ateneus obrers, i encara en queden: l’Ateneu Igualadí, per exemple, és important, el que passa és que ara ja no és obrer, estrictament. I a l’Ateneu Barcelonès li passa a l’inrevés, no ens hem dit mai obrers però aquí hi cap tothom, des d’aquest punt de vista. Un Centre de Lectura de Reus és un ateneu, passa que no es diu ateneu. I el Terrassenc també, i el de Maó també. Tenim relació amb aquest tipus d’ateneus que segueixen la nostra línia, i hi col·laborem.

Per tant, en aquest sentit no us sentiu sols.

No, gens. D’altra banda dins de Barcelona no fem competència a ningú. Al revés, tenim convenis amb el Cercle Artístic de Sant Lluc i amb el Cercle del Liceu, entre d’altres. Nosaltres no fem exposicions o en fem molt poques, entre altres coses perquè no tenim espai. Que les facin d’altres… Gràcies a Déu tenim les parets plenes d’obres artístiques que són regals, això m’interessa dir-ho. Fa molts anys que l’Ateneu no compra obres d’art, però en canvi cada any hi entren noves aportacions. Hi ha gent que li agrada tenir una obra seva a l’Ateneu Barcelonès i nosaltres acceptem aquestes donacions. Pengem les obres i així són a la vista de tothom, perquè una obra d’art que es tanca en un armari, malament rai.

La biblioteca sí que va creixent i té una política de compres…

La biblioteca té pressupost i cada any incorpora nous fons. A mi una de les coses que em va impressionar quan vaig entrar-hi per primera vegada és veure com al segle XIX hi havia subscripcions de revistes, les poques que hi havia en català, en castellà, en francès, en italià, en alemany, en anglès. I trobes revistes tecnològiques i trobes revistes literàries… Això demostra que aquella gent estava molt abocada a fora. A vegades em demanen per què Catalunya ha tingut una economia més forta, doncs per això: perquè els catalans han viatjat, han viatjat i s’han abocat a fora, des de fa molt temps. No ens hem tancat, a l’inrevés: hem anat a buscar el que feien els altres. Només cal fer una ullada a la Sala Pompeu Fabra per veure les col·leccions que rebien, del segle XIX i primers del XX. N’arribaven de Frankfurt, de Zuric, de Roma, de Milà, de Brussel·les, de París, de Londres. Segurament hi ha alguns sectors de la cultura poc coberts. Però procurem mantenir ben coberts els que ja tenim, els que hem rebut en herència. I que han fet de la biblioteca de l’Ateneu segurament la millor que hi ha a Catalunya pel que fa al segle XIX.

Deies això de sortir a fora i escoltar el que passa a altres llocs. L’Ateneu havia estat un dels punts de recepció de visitants il·lustres que venien de fora. Recordo, no ho sé, la visita de Stravinski a Barcelona, que va passar per l’Ateneu i moltes d’altres. Aquest paper potser ara el feu menys?

És un problema de diners. Jo no sé què va cobrar l’Einstein per venir a Barcelona. Ja ens agradaria a nosaltres que vingués l’Einstein del segle XXI i que vingués aquí. Estaríem engrescadíssims… Ara, jo fa molt poc vaig convidar una persona molt important europea, amb l’atractiu, que potser pot semblar ingenu, que si parlava a l’Ateneu li oferíem d’assistir a un partit del Barça. És una persona molt eminent i molt coneguda, però no ens ve perquè hi ha hagut oposició política de Madrid. Almenys és el que ens ha arribat. I això ens sap molt de greu. Perquè hauria vingut a parlar de temes europeus, però no ha estat ben vist. Vull dir, que interès sí que en tenim, és clar. Aquí en el seu moment hi va haver debats sobre Darwin i el darwinisme…

Potser avui aquestes personalitats les porta la Caixa o les porta el CCCB.

Tenim algun projecte en aquest sentit. El teníem embastat amb la Caixa i encara espero poder-lo tirar endavant.

La relació amb la Caixa és una de les vostres singularitats més curioses, per a la gent que no ho coneix. Què explica que, cent anys i escaig després de la seva creació, la Caixa continuï sentint-se en deute amb l’Ateneu?

Sentint-se en deute amb l’Ateneu, no. I compte, l’Ateneu Barcelonès és absolutament independent. No depenem de la Generalitat, mani qui mani, ni de la Caixa, mani qui mani, ni de l’Ajuntament de Barcelona, mani qui mani, ni de cap entitat privada o pública. Fem el que ens sembla, absolutament. Amb la Caixa fem el mateix, col·laborem. De la mateixa manera que hi ha una junta directiva que pot parlar, sense discussions i sense barallar-nos, sobre cultura, també podem parlar amb la Caixa sense barallar-nos sobre cultura i arribar a acords. No es tracta d’enfrontar-nos en temes en què podríem enfrontar-nos, ni de bon tros. El món de la cultura és molt ampli. I en aquest món podem col·laborar, plenament, sense cap problema.

Hi ha una constant en el que dius: l’Ateneu es defineix com un gran punt de trobada.

És una expressió que utilitzem sovint. Punt de trobada i plataforma. A disposició de tothom, no només dels socis. A disposició de la Caixa, de l’Ajuntament i de la Generalitat. I de l’oposició. És a l’abast de tothom, i cap problema. Vaja, en aquest moment comencem a tenir problemes, però d’ocupació, perquè les nostres sales són les que són.

Però són problemes benvinguts, aquests.

I tant, i tant. L’Ateneu té una activitat extraordinària. Moltes tardes hi ha tres i quatre actes. L’altre dia vaig venir i no vaig saber què fer. Hi havia un acte a la Pompeu Fabra, un acte a l’Oriol Bohigas i un acte que hi havia de treure el nas a la mossèn Cinto Verdaguer. I vaig estar una estona a cada lloc. I en un lloc es parlava de la burka, en un atre lloc es parlava d’un tema literari i en l’altre lloc d’un tema general, més o menys polític. Era molt divers, allò.

Fins on creus que ha d’arribar aquesta vocació de punt de trobada? Ho dic perquè, potser l’Ateneu té alguna funció específica a fer en aquests moments que hi ha veus, en relació amb el procés que estem vivint, que, en to més o menys apocalíptic o amenaçador, diuen que si segueix per aquest camí el país acabarà trencant-se o que poden passar coses molt tràgiques…

Sí, posar pau i demanar debat civilitzat.

I aquest paper de posar pau i demanar debat, l’esteu fent proactivament o és allò d’oferir-se a qui ho demani?

No, no, l’estem fent activament, l’estem fent programant, l’estem fent a través de les tertúlies i les reflexions i de la secció cultural, que es porta des de la junta directiva. L’Ateneu és famós perque van tirar per les escales en Dalí. Després van voler expulsar en Josep Pla i es van trobar que no era soci. Perquè retallava La Veu de Catalunya, és clar, això és molt greu. A veure, tots els honors per a en Josep Pla, però no permetrem a cap soci que retalli els diaris de la biblioteca. Ara, des de fa molts anys no hi ha hagut cap escàndol en aquest sentit. No hi ha hagut baralles ni hi ha hagut expulsions. A la junta directiva ens arriben temes a vegades que poden resultar sorprenents. Per exemple, hi ha uns socis que s’han queixat perquè se n’han trobat a la sala de tertúlies uns altres roncant a les 3 del migdia. Què hem de fer? No podem permetre que un soci arribi borratxo o faci un espectacle, això no. Això està al nivell d’educació primària, no té res a veure amb idees, això, té a veure amb comportaments civilitzats. El que demanem és que la gent es comporti.

Aquesta història que arrossega l’Ateneu, aquesta posició que ocupa en la societat de Barcelona i de tot el país, fa que sigui llaminer per als poders polítics o per a altres poders fàctics? Fa que us sentiu sotmesos a gaires pressions o gaire festejats?

No. Ho dic sincerament, i partint de la base d’aquesta transversalitat política. Qui hi veu dependència, si és que hi ha algú que n’hi veu –i hi ha qui ho ha dit i són socis i per tant els he d’escoltar– s’equivoca. Ho repeteixo, no hem rebut pressions. Tenim un consell social. Si les empreses que hi són presents, en un moment determinat, volen fer ús de l’Ateneu, saben que en poden disposar. El Banc de Sabadell va patrocinar un congrés mèdic i va triar l’Ateneu per fer-lo. Magnífic! I aquest any ha triat un altre lloc. Em sembla molt bé. Si l’any que ve vol tornar a venir, cap problema. De pressions no n’hi ha, en aquest sentit, ni n’hi haurà. I ens coneixem tots. Jo he estat amb diversos governs de la Generalitat i amb diversos ajuntaments i no hi ha hagut mai cap problema. No ens han vingut mai al darrere demanant-nos cap favor.

Quins són els grans objectius, les grans prioritats, per als dos anys que queden del teu mandat?

Ens agradaria, com dèiem abans, convocar algun cicle de dos o tres dies sobre temes de primer nivell, com ara la idea d’Europa, i fer venir dues o tres persones. Sembla que trobaríem espònsors per fer-ho, però encara no ho hem tancat. A banda d’això, hem d’anar-nos obrint i tenir més projecció en els mitjans de comunicació que no hem tingut fins ara. Mencionaré dos casos que a mi m’agradaria que estiguessin més presents a l’Ateneu del que hi són. Un és el dels empresaris, perquè hi havia hagut molts empresaris importants vinculats a l’Ateneu. I l’altre, potser et sorprendrà, estic parlant de literats: en aquesta casa tots els homes de lletres hi vénen vint-i-cinc vegades l’any, però no són socis. Hi vénen a fer-nos una conferència extraordinària sore el tema de la seva darrera novel·la o del seu darrer llibre d’assaig. Però aquesta persona també hauria de participar un dia d’una tertúlia o venir a veure una pel·lícula: es tracta que el món de les lletres no sigui només subjecte actiu sinó de vegades també subjecte passiu, per aprendre dels altres. Per l’Ateneu al cap de l’any hi passa tota la intel·lectualitat catalana, com a soci, com a agent actiu o com a agent passiu, però hi passa, a veure o sentir una conferència, a pronunciar-la, a trobar-se amb un amic. És un lloc extraordinari per trobar-se. És al centre de Barcelona. Hem d’estar agraïts als que van comprar aquest palau del carrer Canuda.

Podem acabar amb aquesta crida als intel·lectuals d’avui i als literats perquè recordin que l’Ateneu també és casa seva.

Oi tant que és casa seva. I ells ho saben. Són els primers a saber-ho, perquè són els primers a utilitzar-lo, l’Ateneu Barcelonès. Que consti que he trobat barcelonins que em diuen que no saben on és.

Això vol dir que Barcelona comença a ser gran.

Sí. O que només vénen el dia de l’ou com balla, que és un dia obert i es pot pujar al jardí. Hi ha dos dies l’any, el de Sant Jordi i el de Corpus Christi, que l’Ateneu està obert a tothom i es pot visitar de dalt a baix. Val la pena. És un edifici, és un lloc, que tot barceloní hauria de conèixer. Clarament.

Francesc Cabana, el senyor Cabana, va descabdellant anècdotes viscudes personalment i històries de l’Ateneu de manera que, com qui no vol la cosa, a través d’una conversa com aquesta ens hem aproximat a la història de l’entitat, al seu present i als principals reptes de futur. D’això es tractava.